TaMBalejant
El motor d'un vell autobús que ja no circula. Les ganes de rodar d'un Metro per la seva pròpia via. La connexió precisa d'un Telefèric.
El meu cor que només et troba a faltar. Les meves ganes descarrilades. La desconnexió vital que tan precisament m'adorm.
El motor vell que s'arregla, però no pot circular. El cor que batega, però ja no sap per què. Els raïls del Metro que l'obliguen a seguir endavant. Les meves ganes que no volen seguir aquell camí. Mirar la vida desrealitzadament com des d'un Telefèric.
Passaran cent anys i et continuaré pensant. Et faré homenatges constants. Tinc por de deixar de tenir por. Tinc por de deixar de tenir-te amb mi. El dolor que avança ferm per les meves vies internes, les meves venes, és el que més m'apropa a tu. Propera parada: “el teu record”.
Com puc ofegar l'odi si no puc avançar? Alguna persona ha demanat la propera parada. I s'atura tot. I tot queda aturat, encara que jo no vulgui, a aquell estiu. L'estiu on vas marxar. Però qui va decidir que aquella era la propera parada? Necessito respostes perquè tu ja no me les pots donar. Tu ja has estat silenciat com un túnel abandonat del Metro.
M'acoto des del Telefèric i no et trobo per enlloc. Et busco per la ciutat, aquella on passaves els dies somrient, i no veig ni el teu batec.
M'adono que ja no hi ets just després de pensar que volia compartir amb tu una anècdota que m'acabava de passar pujant al Metro.
Com puc no recordar que ja no hi ets? La meva ment m'enganya per no deixar de veure't. I jo li crido: "però és que ja no hi és!"
Tornen a decidir quina serà la pròxima parada. Tot s'atura. Així i tot no estem a cap parada. Sembla que el Metro s'ha aturat enmig del no-res. Sols hi ha foscor, humitat i aire poc respirable. Et demano que em deixis respirar del teu aire que ara serà etern, que m'ajudis. Que sense tu el camí es fa molt llarg i molt feixuc. Que ja no sé on està el límit del meu odi. Necessito que m'expliquis els relats que ens van quedar per explicar-nos. Tants!
I sobretot, necessito que no sigui real que no podràs tornar.
I el Metro arriba al seu destí. Al final de línia.
Perquè l'únic que és inici i final alhora, és el Metro i la vida. La paradoxa de l'eternitat, i la somnolència del desplaçament sense moviment.