El meu germà tren
En Marc, sovint, badava.
Havia tingut passió pels trens des de ben petit. Des de la finestra de casa havia passat tardes mirant, embadalit, com els trens de mercaderies transportaven qui sap què en aquells grans contenidors, i en comptava els vagons fins i tot abans de saber cap número. Fantasiejava amb els trens que passejaven cotxes nous i llampants, imaginant-se'n conductor i recorrent mig món, tot provocant l'enveja dels qui no es podrien permetre els vehicles de primera classe que ell mateix transportaria amunt i avall. Inventava jocs en els quals ell era l'amo i senyor de la xarxa ferroviària catalana, i sovint exercia de tirà amb els seus súbdits -els pocs companys que alguna vegada li seguien la veta a l'escola-, obligant-los a conduir, com a càstig, trens de rodalies a les hores punta del matí. Somiava amb els xiulets dels trens antics i xalava imaginant que posava veu a la megafonia dels trens, metros, trams i busos de tota l'àrea metropolitana. La seva habitació era un autèntic vagó d'AVE, encara que el tren en qüestió no arribava ni a la sola de la sabata de l'estança del meu germà.
Així doncs, badava, i no era difícil endevinar què li devia passar pel cap en cada moment. Exacte, trens.
Però en Marc no sabia estudiar. Ni riure, ni jugar, ni establir una conversa que no fos de trens. En Marc només en sabia de trens, i no en sabia de res més. En Marc coneixia tots els models ferroviaris que hi havia hagut a Catalunya, però no sabia per on començar si havia de demanar l'hora a algú. Ni tampoc sabia veure quan jo ja n'estava tipa, dels seus trens. I no era perquè no fos expressiva, al contrari, la meva cara parla més que la meva veu, però en Marc no sabia entendre que les cares també parlen. Només hi entenia de trens. I vam haver de créixer envoltats de trens i entenent que, el seu trastorn de l'espectre autista, mai no el deixaria veure-hi més enllà.
He de confessar que va ser molt difícil aprendre a conviure amb en Marc. Els seus atacs d'ira quan alguna cosa no sortia com ell volia destrossaven els ànims i la paciència de qualsevol, com quan un tren t'eixorda amb la seva botzina. També et desesperava, com quan veus, mentre baixes les escales de l'andana, que les portes del teu tren s'estan tancant i se n'aniran sense tu. Hi havia moments que l'odiava. Era el meu germà i semblava que tot s'hi valia, per ell, i que jo no tingués ni un miserable paper de figurant en la nostra família em frustrava i em feia plorar cada nit fins que m'adormia, cansada, al meu llit, que no era dins d'un tren d'última generació.
Però aquell febrer que en Marc va complir vuit anys, em va donar el que acabaria sent la lliçó més gran que he après mai. Tenia els ullets i la boca ben oberts, i per primera vegada a la història el vam veure somriure. Una llàrgima tímida se li va escapar de l'ull esquerre, i mentre els pares es consolaven davant d'aquella imatge irrepetible, el meu germà tren em va fer entendre que potser, que fos viu i que en poguéssim gaudir, per monotemàtic que fos, era un regal. I que potser sí que tot s'hi valia.
Aquell dia el regal ens el va fer ell a nosaltres. Des d'aleshores, sempre porto un retolador a sobre per escriure, a cada tren que trepitjo, el nom del meu germà en una cantonada de la porta del conductor. En Marc no podrà dur mai un tren, però mentre jo hi sigui, tots els trens duran el nom d'en Marc.