Una petita nota
6:35 al matí. Baixo les escales amb unes cames inquietes. Passo la targeta intentant que no s’arrugui. Baixo fins a l’andana de manera inconscient mentre fico les mans fredes a la butxaca. Observo tota la línia de metro, sempre hi ha les mateixes persones. Un soroll llunyà envolta tota l’andana i la gent, com si fos una petita alarma, s’aixeca i s’acosta a les portes del metro.
Miro les parades i encara en queden 3 per arribar a la teva. Les Corts. Després de compartir tants viatges ja t’he aconseguit analitzar d’allò més bé. Agafes sempre aquest metro a la mateixa hora, de dilluns a divendres, i entres per la porta esquerra per poder seure al teu lloc. Amb una mica de temps, tens sort de poder agafar un cafè abans de pujar al metro.
"Propera parada, les Corts". Passen uns minuts d'allò més intensos. Avui és un dia diferent. Ja han passat molts mesos des del primer dia que et vaig veure. Potser ja és hora de dir-te alguna cosa. S'obren les portes, i com ja ho havia pensat, entres per l'esquerra amb el cafè a la mà. No sé qui ets, no sé el teu nom, ni la teva edat, ni d'on vens ni a on vas. Només puc observar-te. No ets gaire alta, potser per això utilitzes aquests talons que t'hi fan veure. El teu cabell tan obscur no sembla natural, però m'encanta com et queda. Miro els teus ulls. "Propera parada, Passeig de Gràcia". Només em queden 3 parades per baixar. M'encantaria conèixer-te i sentir la teva veu... però no puc. La meva por cap a una mala mirada o un ensurt em fa més fràgil del que penso. Baixes a la següent parada. Potser ho intentaré demà.
6:35 al matí. Avui plou i baixo les escales del metro amb cura, per no relliscar. Passo la targeta intentant que no es mulli amb l'aigua que cau del meu paraigua. Baixo fins a l'andana. Observo tota la línia de metro, però avui no hi és la gent que estic acostumada a veure. Miro un cartell nou que està posat al metro , intrigat perquè era la primera vegada que el canviaven en molt de temps. El llegeixo, avui se celebra el centenari de la xarxa de bus. Que estrany, tot sembla nou, com si fos la primera vegada que vaig a aquella andana.
Pujo al metro. Després d’aquest començament de dia només desitjo veure-la. "Propera parada, les Corts". Alguna cosa al cap em diu que avui he d’actuar. Avui que tot ha canviat, que res no és familiar. Em canvio de lloc ràpidament i em poso al seient on ella seu de costum. Penso en com començar la frase per poder presentar-me quan, de sobte, el metro s' atura. La miro. M’aixeco per cedir-li el seient d’un salt, com si aquesta fos la meva parada per baixar. Només puc veure els seus ulls mirant-me fixament quan els meus es fixen ara en un noi, molt més alt que ella, que li rodeja la cintura amb el braç. M’aparto a un costat i veig com seuen tots dos junts, ella al lloc que jo li he cedit i ell al seu costat. S’abracen.
Es tanquen les portes del metro i camino per poder trobar un altre lloc. He arribat a un altre vagó on mai no havia estat. Aconsegueixo seure. Respiro. Giro el cap i la veig apropant-se a mi. Amb la mà estesa em dona el meu diari i em diu que ha caigut quan he marxat. Marxa com si res i l'obro, esperant que no hagi llegit res. De sobte, una nota amb un número cau quan passo la primera pàgina.