Els vells records

Kokoro

Recordo aquell dia com si fos avui, com un retorn a la meva infància, ara en part oblidada.


 


L’avi estava emocionat i m’agafava ben fort de la mà, en el lloable intent que no em perdés. Imagino que la mare li havia dit que jo era una mica trapella. Jo llegia aquell llenguatge sense paraules de la seva mirada tendra i transparent, una finestra oberta que duia tanta llum a través dels ulls de color mel. Aquell dia l’avi complia una promesa que m’havia fet: una excursió per una de les ciutats més boniques que coneixia: Barcelona.


 


L'avi havia fet milers de quilòmetres per una ciutat que de jove l’havia adoptat, una ciutat que estimava i sempre el sorprenia en cada una de les estacions. L’avi havia estat conductor d’autobús tota la seva vida. Ell i l’àvia Lucía havien vingut d’altres terres, amb una maleta tan plena com buida alhora. Plena d’aquella por i incertesa que només alguns coneixen. Buida, com podeu imaginar, en continguts. Un cosí llunyà del poble que treballava als busos de Barcelona li havia parlat d’una vacant. Gràcies a aquella feina, els avis van poder fer créixer la seva família. Aquell era un ofici que estimava i al qual era tan fidel. Poc sabia que seria al que es dedicaria tota la vida.


 


L’avi sempre em parlava d’històries que sorgien un cop i un altre de la seva delicada memòria. Vivències de temps passats que havia anat cosint al llibre de la seva vida, per compartir-les en secret amb mi. A mi em semblaven fascinants, eren com contes en veu alta. De vegades, quan em quedava a dormir a casa dels avis, em delia per mirar com ells les compartien, i jo les tornava a escoltar i el relat cada cop començava diferent, fins que arribava el moment en què, quan mig se’m tancaven els ulls, l’àvia em deia que era hora d’anar al llit i em feia un petó.


 


En alguna d’aquelles nits a casa dels avis, tot jugant, li havia preguntat de què havia treballat. Ell somrient em responia amb una frase curta: jo “passejava” persones. Unes anaven a treballar, altres a estudiar, altres al mercat, altres … ves a saber on, perquè no els ho havia preguntat. Saludava el matí d’hivern quan encara era fosc i acabava la jornada quan era ben entrada la tarda. Tothom a la feina apreciava el seu bon tarannà. Per això, els companys de TMB li van fer un premi especial en jubilar-se. Ell, però, a mi només em va parlar de les emotives abraçades d’aquell dia de comiat i, en veu baixa i ulls vidriosos, em va dir que trobaria a faltar alguns d’aquells “passejants” que amb els anys s’havien tornat amics.


 


L'avi va complir la seva promesa de fer una excursió aquell dia. Vam agafar el bus que duia un dels meus números preferits, el 7. Recordo l’emoció de l’avi. Aquell dia com si fos avui, tots dos asseguts als seients de primera fila, mirant com la gent pujava i baixava a cada parada, gaudint per la finestra d’una Barcelona canviant de primavera. Un passeig fins arribar al final de la línia. Allà ens esperaven les gavines volant i un bon grapat de tramussos que l’avi em va comprar ben a la vora del mar.


 


Confesso que sovint, quan es fa de nit, tanco els ulls per fer viva aquesta imatge, ara que ell ja no pot tornar i jo enyoro tant el nen que ell en mi despertava.


 

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!