La noia del 33

Nat

No agafava mai l’autobús, però aquell dia hi havia vaga de metro. “Quina manera de començar la setmana”, va pensar. L’autobús anava ple, però en silenci. Només el soroll del trànsit impossible de l’hora punta acompanyava els seus pensaments. Fins que una veu el va trencar i el va tornar a la realitat. A la parada del carrer Marina amb Mallorca, va pujar una noia alta i despentinada. S’hi va fixar perquè era molt alta. Bé, no calia fixar-s’hi, perquè destacava entre tota aquella gent borrosa i desdibuixada. Persones a les quals la mascareta els havia robat el rostre i la pandèmia els havia robat el somriure. Excepte ella. També en això destacava.


Fins i tot a través de la mascareta, va notar com somreia al conductor en dir-li Bon dia, amb energia i frescor, com si no fos un dilluns de merda, amb l’autobús ple com un ou i amb un trànsit impossible. També es va penedir d’haver maleït la vaga del metro.


Era diferent, no era com ningú altre. Si li haguessin fet descriure, no hauria estat capaç. Només sabia que aquella noia, alta i despentinada, li havia cridat l’atenció i havia despertat la seva curiositat. Com es diria? Va fantasejar que es deia Natàlia, que era el seu nom preferit, potser perquè se’n deia la primera nena que li va agradar quan anava a classes d’anglès. Però tant li era com es deia, només la volia conèixer.


Fora feia molt de fred, però dins de l’autobús feia tanta, tanta calor que els vidres estaven ben entelats. Per això li costava entendre que algú pogués pujar-hi i dir un “Bon dia!” com si es trobés al paradís. Ell estava sempre malhumorat als matins, intentava no creuar-se amb cap veí a l’escala per no haver de donar-li conversa quan sortia de casa. I aleshores es va adonar que no havia saludat el conductor de l’autobús quan hi va pujar i es va sentir malament. Ni ell, ni la majoria de passatgers. O potser era això el que li havia cridat l’atenció d’ella: que l’hagués saludat d’aquella manera tan càlida i fresca alhora.  


Ella no podia avançar gaire i es va quedar al principi del 33, però ell es neguitejava en veure que, abans o després, passaria pel seu costat, i havia de trobar la manera de parlar-hi, havia de pensar alguna cosa original. Cada cop tenia més calor i el cor li bategava més de pressa. Ell encara era més alt que ella, però no semblava que ella s’hi hagués fixat, perquè no semblava gaire conscient del seu entorn, anava immersa en el seu món, així que ell se sentia alliberat per mirar-se-la bé, malgrat la distància, i com més se la mirava, més li agradava.


Dues parades més endavant, va baixar gent, i ella va poder avançar una mica. Cada cop estava més a prop d’on es trobava ell. I ell, cada cop més nerviós. De sobte, ella va aixecar la mirada i es va creuar amb la d’ell. Es van quedar així uns instants, com si estiguessin sols  malgrat la multitud, perquè els seus caps estaven més amunt que els de la resta, i ella va començar a avançar, aquest cop sí, cap on era ell. Lentament, perquè encara hi havia molta gent, però directa cap a ell. Ell es va bloquejar del tot, ja no sabia si parlar o callar, ni si la veu li sortiria, però no va tenir gaire temps de res, perquè va ser ella qui se li va adreçar i li va dir: “He vist que m’estàs mirant fa una estona, que potser ens coneixem?”.


-        I així, Carla, és com la mama i el papa es van conèixer.


-        Papa, me’l tornaràs a explicar demà?


-        És clar, com fem cada nit. I ara, a dormir. Bona nit.


-        Bona nit, papa.


 


 


 


 


 


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!