La cosa terrible

Dindira

Un dia el mar s’empassarà aquesta estació. La farà seva, l’omplirà de sal i bombolles i sardines platejades. Les escales ja no tindran cap sentit i els xiclets que crèiem fossilitzats acabaran desenganxant-se i semblaran petxines arrugades. Tots aquests turistes s’estaran un temps sense venir però tornaran entaforats dins d'escafandres de tacte sedós per veure la nova Atlàntida mediterrània. De moment, però, la gent del meu voltant segueix respirant com sempre, puc notar l’alè calent i amarg del noi que tinc al costat. M’ajusto la mascareta i dues noies em miren rient, elles no en porten i el noi d’alè dens tampoc. En realitat ja no cal perquè fa mesos que va deixar de ser obligatòria; l’ésser estrany soc jo i es pensen que és perquè el virus em fa por, però s’equivoquen de ple. Utilitzo la mascareta i accepto el paper d’hipocondríaca per amagar una cosa més terrible; no, una cosa encara més espantosament terrible i penosa del que podríeu pensar. És tan horrible que, quan hi penso, la idea del que ha passat se’m desfila i deforma com si el formatge fos de la porció de pizza que he dinat s’allargués, s’allargués i se m’entortolligués al voltant del coll per escanyar-me. Per allunyar la sensació d’ofec empasso saliva i noto la gola molt seca, rasposa. I si… i si m'abaixés la mascareta un moment petitíssim i fes un glop d’aigua? El desig hidròfil s’apodera de la meva mà dreta, que tremola lleument, i es comença a moure cap a la bossa que em penja del braç i que amaga un tresor: l’ampolla d’aigua. Agitada, m’adono del que està a punt de succeir i tanco la mà amb força per desviar-la de l’acció que em portaria a l’escàndol. Les noies que m’observen deuen haver percebut que alguna cosa no va bé perquè han deixat de riure i em miren de reüll. Dissimuladament, em desplaço fins que l’arbre de barres agafamans queda col·locat entre jo i les espies. Encara no sé si això és real, potser no ho és! Potser encara estic llegint al banc de davant la parada de Plaça Universitat. Feia sol, s’hi estava tan bé… potser encara soc allà i m’he adormit llegint Gógol. Però Gógol no permetria mai que m’adormís, no estira cap paràgraf més del compte i sap que el món necessita històries insòlites, sap que les persones que gaudim llegint frisem per trobar relats com els seus, que t’enfilen i et capgiren i et deixen el cap difós dins un estol de núvols espessos. No, no m’he adormit i això vol dir que l’aberració innominable existeix. Marejada, baixo a Sagrada Família i em pregunto si em donarà temps a sortir de l’andana o si em desplomaré davant de les escales mecàniques, just a temps perquè m’esclafi la riuada de gent que em segueix, i algú m’haurà de reanimar amb aquest desfibril·lador que han integrat a la paret. Quan surto al carrer arrenco a córrer agafant la bossa amb força com si fos una gallina i controlés les ales per augmentar l’aerodinàmica en un enlairament que no acabarà d’arribar mai. Empenyo la porta de l’edifici i, gràcies portera xerraire per aquest moment, està oberta. Pujo les escales rabent, avui l’aplicació que insisteix a comptar-me les passes traurà foc i el pic d’exercici quedarà com un bolet al meu historial sedentari. Em tanco dins la clandestinitat de la meva habitació i situo la cadira davant del mirall… ha arribat el moment de la veritat. Em trec la mascareta i m’obligo a mirar. No em pregunteu per què, però l’últim pensament que em ve al cap abans de desmaiar-me és si a partir d’ara hauré de fer-me els tests d’antígens a tots dos nassos.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!