Un trosset de cel
Vaig mirar per la finestra del tren, el sol pintava de vermell i rosa el cel, i entraven per la finestra reflexos daurats i roigs. Una preciosa bola de foc es reflectia a la tranquil·la superfície del mar. L'aigua, immòbil, desafiava eternament la blavor del cel, la fina línia de l'horitzó es difuminava i allò que era cel semblava mar. El sotragueig del tren em va treure de sobte del meu ensopiment, semblava que s'havia congelat el temps, però ja havia arribat al meu destí. Una veu metàl·lica i soporífera va ressonar pels altaveus del vagó: "tren amb destinació: Blanes, propera parada: Blanes". Em vaig aixecar lentament del seient i vaig baixar a l'andana. El mar em va rebre amb una fresca brisa marina que feia olor de sal i de vida, vaig tancar els ulls i vaig deixar que el mar es fiqués dins meu, omplint-me de llibertat. Vaig somriure mentre veia el tren perdre's en la distància.
Vaig sortir de l'estació i vaig anar cap a la platja, em venia de gust caminar una estona veient les onades trencar a la sorra, mentre el sol lentament s'anava submergint, perdent-se a les profunditats del mar. Em vaig descalçar, necessitava sentir com m'acaronaven gentilment cadascun dels bocins de mar els meus peus. Vaig estirar-me a la freda sorra, somreia, i vaig deixar que aquella sensació m'envaís, apoderant-se dels racons més remots de la meva memòria.
Passejo, les finestres del tren es difuminen mentre avança eternament cap a la foscor. Giro la vista i contemplo el rostre de la meva àvia. Mil i un camins solquen les seves faccions, cadascun d'ells un record, un bocí d'ella. La seva mirada perduda en el no-res busca la màgia perduda en el blau fosc del cel, es gira i em somriu amb aquell somriure tan càlid i afable dels avis i jo no puc evitar somriure.
Escolto de fons, com si vingués de molt lluny, el soroll del mar i em fixo, observo com a poc a poc apareixen pinzellades i reflexos, cada segon que passava s'anava tenyint d'aquell color tan bonic i que tant m'agrada. Em descalço i de sobte corro bojament cap a l'aigua. "He d'abraçar les onades", penso. La meva àvia em vigila de lluny i riu cridant: "quin noi més alegre".
El sol s'emmiralla a la blava i pacífica superfície del mar, un mirall que esbiaixa aquell que s'hi mira. Des de l'aigua crido a l'àvia: "banya't!". Ella no para de riure, però s'apropa descalça, arran de mar, deixant que les onades s'acostin tímidament. Juga i canta una cançó que no havia escoltat mai. Ara encara intentava recordar la lletra d'aquella melodia i m'era impossible. Sembla com si per art de màgia hagi tornat a ser una nena, es mulla i juga amb l'aigua, i s'hi capbussa, no ens importa que anem vestits. Ens deixem emportar per la bellesa d'aquell instant tan preciós.
Vaig obrir els ulls, ja s'havia fet fosc i feia fred. Una llàgrima lliscava pel meu rostre, un record. Era feliç. Somreia alhora que plorava. Em vaig aixecar, el fantasma de la veu de la meva àvia ressonava encara dins meu. Vaig contemplar les aigües i em vaig quedar parat, m’havia semblat veure-la a l’aigua.