Andanes de guerra i pau

miqueldeniquel

Andana de l’estació d’Hostafrancs, 22 h


Pep, Sandra, Jaume i Annabel tornen a casa. Han anat a veure una obra de teatre a la sala Flyhard. El comboi arribarà en poc més de dos minuts. A l’andana hi ha sis persones més, dos homes sols, una parella de senyores grans i una noia amb un nen, el seu fill segurament.


-(Jaume) Ara veient aquesta andana m’han vingut al cap les imatges de les andanes de Kíiv. Quina desgràcia.


-(Sandra) sí, noi, semblava tan proper, el cap et portava a pensar què faries en aquesta situació de merda


-(Pep) Què faries?, doncs sobreviure.


Arriba el metro. Entra amb força, i es deté amb suavitat. Les portes s’obren. El grup entra pel centre del conjunt de vagons. A dins hi ha poca gent. És un comboi d’aquests que no tenen separació entre els vagons, aquests que semblen infinits. Les dues parelles seuen en un compartiment de quatre seients, i continuen la conversa. El metro inicia la seva marxa.


-(J) Imagino que aquesta guerra ens afecta més perquè els protagonistes són semblants a nosaltres.


-(P) Tens molta raó. Quan veus guerres a l’Àfrica o a l’Orient Mitjà penses que estan molt lluny, i no saps mai qui són els bons ni perquè lluiten.


-(Annabel) això no és del tot cert


-(P) Què vols dir?


-(A) Doncs que la guerra dels Balcans estava a la mateixa distància de quilòmetres i la reacció de la gent va ser radicalment diferent


-(S) Ben cert, Europa va trigar mil dies a intervenir per pacificar el conflicte, mil dies on van morir milers de persones. I Síria no creguis que està molt més enllà. Vam xiular i mirar cap a una altra banda.


-(J) Intentem veure la part positiva de l’assumpte, hem après a fer les coses una mica bé.


-(A) Vols dir?, de veritat tu ho creus?


El metro entra dins de l’enorme estació d’Espanya, recorrent l’andana corba més oberta de totes les línies del nostre metropolità. Entren dues persones al voltant nostre, un jove amb el cabell molt llarg, i un home vestit amb una granota de jardineria. El comboi reprèn la seva marxa amb una acceleració delicada.


-(J)És  clar que sí, mira la quantitat de gent que ha anat a Polònia a intentar ajudar, amb els seus vehicles carregats de coses, o totes les persones que han demanat acollir al poble ucraïnès.


-(S) Parlem-ne, cert que moltes persones s’han implicat anant a Polònia, cert, però uns quants imbècils ho han fet per tenir una experiència vital forta i dir a les seves amistats que ells hi han anat i la resta no. Alguns no han parat de fer-se selfies davant dels centres d’acollida i els tancs. Hi ha un turisme de desgràcies que em fa fàstic. I portar coses que no serveixen per res tampoc té cap sentit, una amiga que va recollir roba al Casal es va passar dies traient de les bosses que portava la gent autèntiques merdes. Fins i tot va trobar biquinis!, t’ho imagines?, rebre biquinis a quatre sota zero i no tenir mitjons. Una vergonya.


-(P) Això són quatre eixelebrats


Apareix per les finestres l’andana de Rocafort. Buida. Ni una ànima. No baixa ningú. El metro entra abdins del túnel.


-(S) És innegable que fins i tot per acollir som racistes i masclistes. Molta gent acull perquè els que venen són noies rosses i amb ulls clars. I si porten nens, són querubins amb cabell daurat.


-(P) I algunes són molt maques (diu rient).


-(S) Va, passa, que ja hem arribat, poca-solta.


-(A) Quan han creuat les gitanes a Moldàvia no ha estat el mateix acolliment. Als sirians  els vam tancar totes les portes.


-(J) Baixem


El grup descendeix a l’estació d’Urgell.


-(J) Fem unes birres al Manel?


 

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!