Pluja
I jo que sempre penso en el meu pare quan plou i agafo el metro a la plaça Joanic…
No cal que sigui a bots i barrals o, com diria un guiri, que caiguin gats i gossos. Un petit plugim i les escales s’omplen d’aigua. Qui recoi els va fer, aquests maleïts graons? – cridaria el Narcís- Càsumdena!
I els renecs transportaven el pare a la seva època de paleta, potser amb el mocador a la closca, els quatre nusos de rigor. I el ciment ràpid o pòrtland, de l’Asland de La Pobla de Lillet, tacant-li la roba suada mentre la formigonera no parava de pastar; l’alè intens barrejat d’Ideales o Bisonte, tabac negre dur per passar l’estona.
Ara que ja no hi és, espero repetir, com una cerimònia de record, les paraules màgiques davant del meu fill quan plogui. I baixarem les escales de la línia groga de Joanic per anar al centre. Miraré el cel, gris tardorenc i deixaré que l’oratge inclement ens bategi. Aixecaré un dit a l’infinit com si hagués fet un gran gol al Nou Sardenya, i pronunciaré, alt i clar, càsumdena, fill, fixa-t’hi bé, l’aigua torna a regar els graons.