Llàgrimes per a vós
“Vaig quedar-me així… era un cadàver. No em podia ni aixecar, no podia ni fer així amb la mà”. Camino. I camino, sense pausa, sense un destí diàfan, sense saber on vaig. Surto de casa direcció Plaça Espanya, passo per Plaça Catalunya, Plaça Universitat –per Gran Via– cada vegada que veig l’estació de metro dubto si hauria de deixar de caminar. Abans d’arribar a Plaça Espanya pujo cap amunt, soc conscient del destí que anhelo, però no puc ni acceptar-ho, ni admetre-ho, ni constatar-ho. El carrer pel qual pujo no importa, perquè cada vegada canvia, cada cop és diferent, com el doll d’aigua del Besòs, la meva essència es renova, la contaminació és persistent.
Acostumo a estar inquiet, ansiós, fins i tot angoixat, menys quan sé on vaig sense saber on vull anar. Només sé que vull arribar al pic de la muntanya, que no m’importa esquivar els vianants, els cotxes, les motocicletes i el tramvia, que en aquell moment la música és l’única amistat que em mereix. Francesc Macià es torna un repte, la necessitat de seguir endavant, de trepitjar fort i arribar al cim.
Van corrent els minuts, mentre el crepuscle es sincronitza amb les meves passes, una dansa monòtona que tothom pot escoltar. Pau Casals em recorda la terra que solem oblidar, les arrels que molts deixem d’estimar. No hi ha temps. El progrés no es pot evitar. Qui soc? Què vull? On vaig? No tinc respostes, ni tampoc em calen.
Em faig el fort, camino i submergeixo el sofriment. I pujo, i pujo per Via Augusta, passant per la parada de Les Tres Torres, de Bonanova i de Sarrià, arribo a la seu dels Ferrocarrils. No puc evitar parar i enrotllar la cendra de l’oblit, en forma de fum. Continuo caminant, esprement cada ensurt com qui sent el testimoni dels déus. Em permeto la llibertat de flotar, sense ales. I quan arribo al parc, a la zona verda on els infants desembarquen el control parental, me n’adono que la llibertat no existeix. Que només vull plorar. Vull vessar els cristalls d’Afrodita que Zeus va gosar menysprear. Vull fer-vos lliures. Però només us puc oferir les gotes salades que endolceixen la tristor del meu rostre, una tristor plana. Per a vós tan sols em queden les llàgrimes. Gotes ofegades. Llàgrimes sufocades. Plors que queden en l’oblit, abans de ser plors. Abans de ser dits.