La senyora Pepa
Ja cal que t’afanyis. Segons la TMBApp, en deu minuts passarà el 27. T’has entretingut massa estona al lavabo intentant dibuixar una ratlla de l’ull mitjanament acceptable i per postres, quan ja eres a l’ascensor, has hagut de tornar enrere per agafar la mascareta. Per sort, el conductor et veu creuar el carrer esbufegant i espera uns segons a tancar la porta. Uns segons que marquen la diferència entre arribar a l’hora o fer tard al curs. Després de la pausa de Setmana Santa, tens ganes de tornar-hi, encara que avui sigui un dia diferent als altres. No pots evitar estar una mica inquieta.
–Bona tarda, i moltes gràcies –li dius al conductor. Ho fas tan baixet, que amb prou feines et sent. Tot i la mascareta, reconeixes la mateixa persona que aquest matí t’ha portat al postgrau, però encetar converses amb desconeguts no és el teu fort.
Seus al costat d’una senyora que podria ser la teva àvia. Tanques els ulls un instant, fins que el cor et fa un salt. Maleït WhatsApp. Li acaben d’enviar un vídeo de la Patum de Berga i ha trobat que compartir-lo amb tot l’autobús era una bona idea. Sense cap mena de vergonya. Potser com més gran et fas, més et rellisca el que pugui pensar la resta del món. Tant de bo.
Et ve al cap un dels primers Nadals que recordes. Enfilada en una cadira del menjador de casa, amb només sis anys, intentaves dir el vers de Nadal sense embarbussar-te.
–L’escola és tancada, hi ha llum al carrer, la senyora Pepa...
Va ser missió impossible. I per si no n’hi hagués prou, els nervis et van fer descanviar la pesseta sobre les estovalles noves. Cada any, a l’hora dels torrons, la mare no pot evitar explicar la mateixa anècdota, sabent que tots riuran com si fos la primera vegada que la senten.
Per la finestra, veus com un grup de turistes enfila decidit la Baixada de la Glòria per anar al Parc Güell. Ja tens ganes d’arribar al curs d’escriptura. Fa uns mesos t’hi vas apuntar en un rampell, sense tenir en compte l’esforç que et suposaria haver de llegir en veu alta els teus escrits davant els altres. Ara que passes per l’Avinguda Vallcarca, pels portals on t’amagaves de petita per no haver de saludar els veïns, penses que aquella nena segur que n’estaria orgullosa.
Distreta amb els teus pensaments, de poc t’oblides de demanar parada. Per fi baixes de l’autobús, et treus la mascareta i camines els cinc minuts que et separen del Centre Cívic.
Mentre puges les escales cap a l’aula sents les veus dels companys. Xerren esverats i riuen molt més fort que altres vegades per l’emoció de no dur mascareta, de veure’s les cares per primer cop. Respires fondo. En entrar per la porta, mires de dissimular amb un somriure la barreja de sorpresa i desorientació que et produeixen tot de boques i nassos que et fa l’efecte que són totalment aliens als ulls que ja coneixies. T’asseus a la cadira.
Enyores la mascareta, et feia sentir protegida. I vas sentint la cantarella dels relats d’aquests companys que ara et semblen nous, fins que arriba el teu torn. Avui has escrit un conte sobre una noia que agafa un autobús i de seguida t'adones que no seràs capaç de llegir-lo.