Ella mai no ho faria.
Increïble. M'han deixat tirada a l'andana de la blava, a Plaça de Sants. Ningú se n'ha adonat. Jo sí, òbviament. He fet un bot i he caigut finalment al paviment. Absoluta vergonya. La gent passa de llarg i no s'atreveixen a ajudar-me i recollir-me. He comptat 4 persones que han fet com si no em veiessin i han seguit el seu camí cap al transbord o la sortida més propera al carrer. Un nen curiós, amb la seva mare, ha insistit que volia venir cap on estic jo. La mare, amb una seriositat nostrada, li ha estirat el braç i li ha dit: -"NO, Miquel".
Els minuts passen i pesen com sacs plens de runa. La locució ha sonat dues vegades. Estic desprotegida en un laberint de persones que van i venen, fent com si res.
Per fi algú s'acosta exclamant un "Hòstia" clamorós. Em recull amb delicadesa i em porta a una oficina de TMB.
Estic atabalada. Em deixo fer. Busquen en els meus compartiments i fan diverses trucades.
Des de l'altra banda del despatx em miren i xiuxiuegen. No arribo a escoltar el que diuen, però suposo que estan pensant què faran de mi.
En aquesta llarga espera apareixen diversos ciutadans, esbufegant, tot fent preguntes indiscriminades als treballadors de TMB. Un d'ells gira el cap i em mira, canvia ràpidament la postura i els seus ulls apunten a la treballadora a qui ha estat preguntant alguna qüestió sobre el seu bitllet T-Casual. Sé que m'ignoren, però tots saben perfectament que estic en aquesta oficina esperant algú que m'atengui o em tregui d'allà. La crua llum fluorescent, els estors abaixats... Sembla que estigui en un interrogatori. Jo no he fet res. Estic totalment desemparada.
Una hora més tard, m'arriba el ressò d'una veu llunyana, en aquesta petita però complexa oficina amb diversos despatxos. Pregunten per mi!
Després d'una bateria de preguntes, entra a l'oficina el meu propietari. "Gràcies per trucar-me. Quan m'he aixecat a l'arribada del metro, segurament ha caigut la cartera de la butxaca posterior dels pantalons". Estava molt esverat desactivant targetes i fent trucades".
Torno a casa. En la butxaca del cul d'uns Levi's gastats. Espero que aviat em trobi una nova llar (dintre d'una motxilla, espero). No em veig capacitada per viure més trasbalsos.