55 esglaons
Si li demanessin definir la quotidianitat amb una xifra i una unitat, no dubtaria en la resposta. Un matí ordinari són cinquanta-cinc esglaons, ni un de més ni un de menys. Són els que separen l'entrada de la parada on agafa el metro per anar a la feina, de l'andana. Un habitual descens, part del recorregut previsible que segueix de dilluns a divendres per tal d'arribar a l'oficina. I qui dia passa, baixant cinquanta-cinc esglaons, any empeny.
És un Di-qualsevol laboral, va bé de temps i amb pas lleuger arriba a la boca del metro. Amb el peu dret inicia el tram d'escales: un esglaó. Segueix el peu esquerre: dos esglaons. Trepitja el tercer, desviant-se lleugerament cap a l'esquerra, evitant l'individu que hi ha aturat, remenant-se les butxaques dels texans, buscant-hi una mascareta rebregada en un estat d'esterilitat dubtós.
Finalitzat el primer tram d'escales, avança pel passadís que el condueix cap a les màquines per validar el bitllet, mentre agafa la T-Mobilitat, on hi té carregada una T-Usual que li caduca d'aquí a vuit dies. Valida el bitllet i comença a baixar el tram final cap a l'estació. Peu dret al vint-i-cinquè esglaó, peu esquerre al següent, abaixa la mirada per no entrebancar-se. Li queden pocs esglaons per arribar a l'andana, on haurà de buscar un moment per tornar-se a lligar els cordons de la sabata dreta. Cinquanta-vuit, cinquanta-nou, seixanta... S'atura de sobte. Com pot haver baixat quaranta esglaons d'un tram de cinquanta-cinc?
Aixeca la mirada i on hauria d'haver-hi l'andana, només veu un tram d'escales interminable. Cada esglaó seguit d'un altre idèntic, que no porta enlloc. Es gira i tampoc veu el replà on ha validat el bitllet. Només un tram d'escales que comença a enlloc. I ningú al voltant. De fet, no sap dir si en algun moment s'ha creuat amb algú.
Nota una suor freda al clatell, producte de la perplexitat, i se li acceleren les pulsacions. No pot explicar com ha acabat enmig d'unes escales interminables. Pensa que tampoc pot dir que és enmig, si el tram és interminable.
S'asseu lentament i es frega les cames, sense saber què pensar ni què fer. No crida perquè sap que no podrà articular cap paraula. Mira el rellotge i veu que les agulles giren amb normalitat. Tot i així, no l'ajuda gens saber que el temps passa si no pot sortir d'aquest túnel d'escales infinit. Al mòbil, no hi té cobertura.
Obre la bossa, treu el paquet de tabac i s'encén un cigarret. Potser el fum i l'olor faran venir algú de seguretat, al cap i a la fi "No es pot fumar en tot l'àmbit del metro."