Final de trajecte
7:00 del matí. La porta s'obre i un grup d'ulls mig oberts va pujant lentament. Els peus amb prou feines es desenganxen del terra. Un bitllet, un altre, un altre... el soroll d'una impressora arcaica omple la desfilada. Pic! Vaja, sembla que hi ha un modernet que té la targeteta verda nova... L'autobús arrenca i enfila sense pietat cap a la següent parada. Un altre cop cares llargues que entren i bitllets que es validen: un, un altre, un altre... Ep! El noi de la caputxa verda no ha pagat! Miro el conductor, que continua abstret en el seu món interior. Tampoc s'ha despertat, encara. Els trajectes a aquestes hores són força depriments. Els humans es resignen a la rutina sense acabar-la d'acceptar completament i això fa que el seu dia comenci amb una barreja tristesa i frustració. Tampoc és que millori massa a la tarda: quan se suposa que queden alliberats, es troben massa cansats per gaudir d'aquest moment del dia. El cap de setmana és més entretingut. La gent es mou més relaxada, les converses són més interessants. Ho sé, no està massa bé xafardejar, però estar tot el dia penjada d'aquest pal anant d'una banda a l'altra de la línia és molt avorrit. L'únic entreteniment atractiu que he trobat són les converses i les interaccions entre passatgers. Però avui, dilluns, no tindré sort. Joves i grans viatgen en silenci mentre l'autobús navega per la ciutat encara fosca i els porta a una destinació no gaire desitjada. En un temps no massa llunyà, m'entretenia mirant els títols dels llibres i intentant endevinar-ne el contingut. Ara els llibres de paper són una espècie en perill d'extinció i només uns quants agosarats els carreguen amunt i avall. Alguns lectors, cansats de carregar pes, han canviat els fulls pel format electrònic. Tot i això, la majoria escolta música amb els auriculars o té la cara enterrada en ràfegues de vídeos de 5 segons que s'empassen sense filtrar.
Pic! Un altre modernet amb targeta... Ara resulta que salvarem l'Amazones per reduir quatre trossets de cartró. Tan bon punt penso això, la mirada se'm desvia cap a dalt, plena de ressentiment. I la veig, com cada dia, amb la seva figura esvelta i la seva pantalla lluminosa. És clar que té èxit. El disseny és atractiu. Jo em sento com una màquina d'escriure al costat d'un ordinador portàtil. Ara, abans m'arrenco el cartutx de tinta que reconèixer-ho en veu alta. No suporto aquesta autosuficiència ni la seva mirada de perdonavides. Alguns diran que em resisteixo a acceptar la realitat, que començo a quedar-me desfasada. Segurament és cert. Em resulta difícil acceptar el final quan encara hi ha molta gent que fa servir la targeta de cartró. Però, de tant en tant, la ment em transporta trenta anys enrere a una jo nova de trinca, descarada, que mirava amb menyspreu aquella caixa groga antiestètica que tallava els bitllets allargats, com les noies amb faldilla curta miraven les senyores que les censuraven. Potser sí que el meu trajecte s'acaba. Si fos així, m'agradaria demanar que em deixessin a la vitrina d'un museu. Com a mínim des d'allà podria xafardejar el que fan els visitants i, a més, segur que aquelles màquines grogues tindrien una conversa interessant. Un altre bitllet per mi... ostres, quasi no es llegeix la data de validació. Hauré de dir al conductor que em canviï el cartutx. Sí, el meu viatge arribarà ben aviat a la seva fi.
Alço la mirada i no puc evitar preguntar-me què és el que farà ella quan el seu s'acabi i si, com jo, no s'ho veurà venir fins que sigui imminent.