Soc gai
Acabava d’obrir els ulls, quan vaig poder comprovar que tot el cos em feia mal i em sentia encarcarat. No sabia on era, ni tampoc per què sentia una olor estranya, acompanyada d’un escenari blanc de fons. Aleshores, la vaig veure a ella, l’Edna, que em va dir “hola” amb un somriure obert.
Vaig intentar incorporar-me, però la meva cintura no obeïa el meu cap i l’Edna em va dir que era a l’hospital i que tenia mig cos paralitzat a causa del meu intent de suïcidi.
Vaig projectar al meu cap els records més recents que tenia. Un diumenge, havia decidit que no em podia continuar amagant, volia ser jo mateix i que m’estimessin tal com soc.
Per això, mentre la mare servia les lioneses de crema i el pare i jo esperàvem amb delit poder tastar-les, vaig respirar profundament i tot seguit ho vaig dir en veu alta: “Soc gai”.
La mare va posar els ulls en òrbita i el pare em va preguntar si era una broma. Jo vaig respondre que no, nerviós, però amb fermesa. Llavors el pare em va dir que si era així marxés, que ell no volia un desviat a casa i que allò era un atemptat contra el bon nom de la família.
Em tremolava el cos i les llàgrimes regalimaven galta avall, mentre tot jo m’omplia de ràbia. Vaig aixecar-me i vaig anar directe cap al carrer. D’un cop de porta ja era fora i per primer cop a la vida vaig sentir-me sol.
Caminant al trot i sense fixar enlloc la mirada, vaig arribar a una boca de metro. Feia fred i no sabia on anar, per això vaig saltar el torn, perquè em sentia perdut i tenia por de no saber retrobar-me. Volia fugir, tal com semblava que em temptés el rètol del metro de Llucmajor.
Un cop a dins, no sabia pas quin tren agafar, no duia diners a sobre i vaig pensar que si m’enxampava un revisor, a dins d’un tren sense bitllet, em multaria. Per això, perquè ja no volia continuar viu, si havia de viure abandonat per aquells que sempre m’havien estimat i perquè em moria de por, vaig saltar a la via, quan vaig sentir que s’acostava un tren.
Ara, però, era a l’hospital, adolorit i amb un nus a l’estómac que em feia sentir buit. No em podia moure i amb prou feines vaig poder reunir forces per dir-li a l’Edna, que estava sol. No la coneixia de res, ella només era la meva infermera, però a algú li ho havia de dir.
Ella em va mirar, amb una placidesa envejable, i em va respondre que ningú està sol, sempre hi ha algú més. Jo plorava i vaig rebatre el seu intent de consol, afirmant que m’havien repudiat, que havia estat tan poca-traça, que ni de morir en sabia, i que una vida de soledat, assegut en una cadira de rodes, no podia ser pas digna.
Ella va contestar-me que ni morir ni viure són actes indignes, perquè de fet l’única cosa que fa que una vida sigui digna és poder-la viure amb autenticitat, sent qui volem ser i no qui els altres volen que siguem.
Vaig prendre nota mental de tot allò i en sortir de l’hospital, vaig decidir viure sense disfresses.
Un amic de tota la vida, que estudiava dret i vivia en un pis d’estudiants, gràcies a una beca, en saber què m’havia passat, em va deixar viure a casa seva i em va ajudar a trobar feina.
Inicialment, vaig deixar els estudis per poder treballar, però al cap d’un temps els vaig reprendre i ara soc il·lustrador. Dibuixo vinyetes per a una editorial, que publica còmics educatius i, n’he fet uns quants sobre l’LGTBI-fòbia, per evitar que el jovent arribi mai a sentir-se com em sentia jo quan em vaig tirar al tren.