la gravetat
Joder.
Ufff.
Merda.
Collons!
Doncs sí, la situació es evident, clara i indiscutible, a banda de preocupant; estic aturat. Concretament, a l’ascensor que et porta des de l’Avinguda de la República Argentina a les vies de la parada Vallcarca de la línia L3.
Com se m’ha passat pel cap decidir entrar en aquest enginy electrònic infernal, en comptes d’utilitzar les escales de pedra, analògiques i immunes a problemes de corrent elèctric?
Porto tres anys vivint al Putxet i mai, absolutament mai, havia agafat aquest maleït ascensor per absolutament res; ni per anar a la feina, ni per anar a fer birres, ni per anar a l’Apol·lo... hòstia, per no agafar-lo, no l’he agafat ni tan sols carregat amb motxilles, maletes i estris de tot tipus.
Però no, avui he decidit embogir completament i desviar-me del camí ja testejat i conegut per agafar un PUTO ascensor. Què faig agafant un ascensor DE BAIXADA? Tinc vint-i-cinc anys, per l’amor de Déu. Estic a la flor de la vida. No soc la meva àvia, que té dues plaques a la cintura, collons.
En resum, estic aturat. He trucat fa cinc minuts al servei d’assistència i m’han dit que intentarien arreglar l’ascensor a distància, sense jo tenir ni la més remota idea de com ho faran per arreglar-lo a distància. Arreglar un ascensor sembla una activitat que requereix un operari obrint les portes amb una palanca i baixant amb una corda, i no un botó vermell gegant que posa ARREGLAR ASCENSOR.
En fi, no estic a les fosques i puc veure el pont de Vallcarca i la pista de bàsquet des d’aquí, i no hi ha ningú a l’ascensor fent-me nosa durant aquest empresonament fortuït, així que tot podria ser pitjor. El problema es que arribaré tard a la feina i, des que vaig començar fa dos anys al despatx, no he arribat ni un sol dia tard. Sempre he estat com un rellotge a tres quarts de nou a les oficines, independentment de si dormo sis, quatre o zero hores. No havia hagut d’aturar mai la meva rutina... fins ara.
Hmm.
Feia molt de temps que no m’aturava, de fet. No recordo l´últim cop en què quelcom em parava els peus com ho ha fet aquest ascensor. Hòstia, feia molt de temps des que em veia obligat a fer quelcom dins la meva vida que fos diferent de treballar, treballar i treballar durant jornades maratonianes.
No me n’havia adonat fins ara de com d’absorbit estava pel curro... no serà que feia anys que tirava endavant pràcticament per inèrcia, per la força de la gravetat, com aquells mòbils que vèiem a les classes de física de la ESO, i ara aquest ascensor m’ha fet aturar-me en el lloc?
No m’hauré descuidat a mi mateix durant aquests anys de gravetat? Què se n’ha fet dels meus amics i amigues, amb qui quedo de tant en tant, però que ja no conec? I de la meva família? Quant fa que no truco als meus avis per veure si es troben bé? Quant fa que no els dic "t’estimo" als meus pares i a la meva germana? Em vaig saltar l’enterro de la meva tia perquè havia d’entregar una due diligence. Sabria explicar a algú que no fos un advocat que és una due diligence i perquè es més important que anar a un funeral? M’ho sabria explicar a mi mateix?
Que m’està passant? Perquè em sento tan terriblement sol, de sobte? Què se n’ha fet de la meva vida, si d’això se’n pot dir vida? Qui soc? Déu meu, qui soc?
Joder.
Ufff.
Merda.
Coll-
FUUUUUUUM!
Ah... s’ha arreglat l’ascensor. A distància.
No tinc temps a perdre. Arribo tard a la feina. Espero que el soci no s’emprenyi amb mi...
I a l’ascensor només hi queda una llàgrima a terra.