Entre les vies
Marc un curiós empedreït, cada nit desitjava el mateix,
Els seus ulls inquiets, i aquella mania tan seva de fer petar els dits,
Rumiant al seu llit, al costat del llum de nit,
Li donava voltes al mateix, com canviar el que no vull?
Falta d’empatia, i un immens ego esgotador,
No li importava el benestar comú, sinó el seu propi.
Desitjava veure en els ulls de la gent les pantalles travessant-los fins la medul·la,
Pensar què hi havia darrera de les mirades d’afecte d’aquella dona,
O quines imatges estarien enviant-se la parella del costat,
Anar en metro era el seu millor hobby, sempre i quan veiés virtualitzada a la gent.
El contacte amb ulls d’altres el posava furiós, caps cap avall, es deia,
Necessitava veure tots els passatgers del TMB sense separar-se del mòbil,
Cada vegada ho tenia més difícil, el món sencer estava a la seva contra.
Volia un món perenne, on no res ni ningú canviés, com aquells arbres tan odiosos,
Però no era així, semblava que la gent volia tornar a viure més enllà de les xarxes.
Cada dia feia petar més els dits, acabaria tornant-se boig si tot continuava així,
-pensa, pensa, pensa-
Repetia cada vegada més aquest mantra al seu cap, no sabia què fer.
Com a hacker no era el millor, això ho tenia clar,
Tampoc tenia dots per cridar l’atenció de multituds,
Perfil baix, no gaires amics, i unes manies que no agradaven massa.
Sent així, li faltaven aptituds per aconseguir el seu gran repte,
Que totes les persones que agafessin el metro estiguessis absortes en els seus telèfons.
No hauria de ser tan difícil, gràcies a Instagram i Tiktok molts havien caigut,
Sabia que anys enrere ningú es mirava als ulls, perquè ara sí?
Potser el primer pas seria descobrir aquest per què.
Fer de detectiu se li donava bé, començaria per aquí, doncs.
Tornar a mirar-se, tornar a parlar, tornar a interactuar
Sense pantalles, sense emoticones, posant paraules amb veu a la conversa.
Només de pensar-ho s’esgarrifava, tan maco que és veure la gent amb el cap abaixat.
Havia de seguir investigant, començar pel passat, i seguir amb el present,
Veia vídeos del 2023, gent somrient en les fotos, en el que anomenaven selfies,
Veia vídeo, també, de gent al tren que no sabia que estaven sent gravats,
I descobria que ja no existia aquell somriure, desapareixien,
En no tenir un flash davant, les faccions alegres desapareixien al instant.
Potser aquesta era la raó, els passatgers se n’havien adonat.
Potser, només era una hipòtesi, volia creure ell.
Potser els feia més feliços parlar entre ells, podia ser possible?
Si l’explicació al seu mal de cap era la felicitat aliena... No.
Tot menys això, repetia esgotat en Marc.
Com puc complir la meva meta, el meu desig, el meu lloc,
Com puc si la gent ha trobat la felicitat en l’oposat?
No hi ha més a fer, aquesta és la fi de la història,
No podia anar contra la natura, i la natura demana barrejar-se.
Barrejar-se uns amb altres, parlant, tocant, sentint.
Això no estava fet per a l’infeliç d’en Marc.
Així que va decidir dir adeu,
No agafar més cap metro,
Però acabar la seva vida en ell.
Entre les vies.