Fins demà
JOAN
Vaig entrar en el metro de Barcelona, i em vaig asseure en el mateix seient de sempre. Un cop acomodat vaig veure entrar una dona que em va cridar l'atenció. Era la primera vegada que la veia. De tant en tant l'observava, però de sobte em va mirar i jo vaig apartar la mirada.
El metro va arribar a plaça Catalunya, i ella va baixar.
CARLA
L'endemà vaig tornar al metro i em vaig asseure al mateix seient que ahir. Allà vaig veure que el mateix home d'ahir, que no parava de mirar-me tímidament, estava assegut en el mateix seient.
Qui s'havia de creure que a partir d'aquell dia ens veuríem cada dia intercanviant mirades, però sense dir res, fins que un matí, en el meu seient vaig trobar una nota.
JOAN
Sabia que si no feia el primer pas, res no canviaria, així que abans que ella arribés, vaig treure un bolígraf i vaig escriure en un paper: -Hola, soc en Joan-.
Després d'escriure la nota, la vaig posar en el seu seient, quan va arribar la dona va veure la nota i la va llegir. Va riure, però no em va dir res, es va asseure i quan va arribar a la seva parada de metro va marxar.
CARLA
Quan estava llegint la nota no sé per què vaig riure, aquell home em va semblar curiós i divertit, però no li vaig escriure res, ja que per a mi era un desconegut, però cada cop tenia més ganes de conèixer-lo, així que vaig decidir que l'endemà li escriuria alguna cosa.
JOAN
Quan vaig pujar al metro, ella ja havia arribat i al meu seient hi havia una nota: -Jo soc la Carla-.
Després de llegir-la em vaig asseure.
Els dies següents sempre fèiem el mateix, escrivíem una nota i la posàvem al seient de l'altra persona, i això em va agradar perquè em semblava divertit i interessant.
Al final vaig decidir escriure una nota demanant-li per sortir a passejar. Vaig decidir donar-li la nota directament.
CARLA
L'endemà, quan vaig pujar al metro, no hi havia cap nota d'en Joan al meu seient, però ell estava assegut allà on era sempre, i jo vaig fer el mateix.
De sobte es va aixecar i em va lliurar la nota directament, però no em va parlar, només es va tornar a asseure.
A la nota em va demanar si algun dia m'agradaria sortir a passejar amb ell.
Després de llegir-lo, vaig posar la nota a la cartera.
JOAN
La Carla va llegir la nota, però no va fer res. Això em va preocupar i em va fer pensar que ella no volia. Potser anava massa ràpid.
El metro ja havia arribat a la parada de la Carla i va sortir, allà vaig veure que ella havia deixat una nota que deia: -Ens veiem demà-.
Com vam acordar, vaig pujar al metro i ella era allà, al costat del meu seient, em vaig acostar tímidament.
No sabia què dir per què no havíem parlat mai directament, però ella em va preguntar on m'agradaria anar. Vaig començar a pensar i vaig proposar d'anar al zoo, un lloc tranquil però divertit.
Ella no s'hi va negar i tots dos vam baixar del metro i vam anar-hi.
Quan es va fer fosc la vaig acompanyar a casa seva i mentre ens acomiadàvem li vaig dir:
-Fins demà!-.
Dilluns al matí estava molt content, volia anar al metro per seure al seu costat i parlar, però quan vaig entrar ella no hi era i tampoc hi estarà els pròxims dies, això em va preocupar molt, fins que un dia es va presentar la policia i em va interrogar.
Em van dir que la Carla Aguilar havia estat assassinada.
No entenia què era el que estava passant.
En arribar a casa, vaig agafar un bolígraf i vaig començar a escriure... a escriure aquesta història que ara estàs llegint, per no oblidar com vaig conèixer a la meva primera víctima.