Lost in a moment
Et diuen que has de deixar-ho tot enrere. Que has de girar full. Seguir endavant.
Et diuen que hauries de madurar, que tal vegada canviant de ciutat, o fins i tot de país, triomfaries abans.
I així, comences a convèncer-te que potser és cert, que potser el canvi és possible.
Et convences tant que, sense adonar-te'n, ja has aterrat en una ciutat que no és la teva, en un país diferent, però que en el fons saps que et pertany. Et pertany fins a tal punt que per fi et sents viu.
Camines i, després de molt de temps, comences a respirar. I llavors t'adones que, per fi, les veus, aquestes veus que no volies sentir, per una vegada, tenien raó. Camines, respires. Però no és una respiració normal. No és una simple funció biològica d'intercanvi de gasos entre l'organisme i el mitjà exterior, amb absorció d'oxigen i emissió de diòxid de carboni. És molt més que això. El que respires no és oxigen: és força, energia, ganes de tornar a començar. El que emets no és diòxid de carboni: és por, indecisió, frustració.
Estàs ple de bones intencions, vols canviar la teva vida a millor. Sentir-te satisfet amb tu mateix.
Estàs en un autobús turístic. Veus la ciutat des de dalt. Amb perspectiva. Com vols fer amb la teva vida. No et perds en els detalls: no pots. Massa informació i estímuls visuals per processar.
Després de molt de temps, pots sentir l'olor de mar. Gires la mirada i aquí està! Aquesta espècie de caos tranquil que adorm els teus pensaments és aquí. Per fi ho veus. Ho perceps. T'estremeix. Ho respires.
I sense adonar-te'n, estàs en un autobús turístic contemplant la teva nova llar, Barcelona. Entre els cotxes, entre la gent, les llums, els riures, les olors.
No penses. Només respires. Et deixes portar i respires.
Només ets tu. Perdut en un moment. En aquest moment.
Que comenci el joc!