Quin patiment
Any 1921, 26 de maig...
Darrere la reunió constitutiva del Gran Metropolità de Barcelona, SA, vaig ser un dels encarregats del projecte sobre la primera línia de metro de Barcelona... "i quin patiment".
No va ser gens fàcil arribar a aquest punt, molts maldecaps vam passar els últims anys.
Portàvem ja més de 21 anys preparant l'ofensiva per aquest projecte, i el finançament va ser el tema més problemàtic. I és que no va haver un únic intent abans de poder aconseguir-ho. Nou anys enrere, Fernando Reyes ho va tornar a intentar amb tota la seva força i tossuderia...sense finançament.
Va ser un dia qualsevol, un dia tranquil. El cel era clar i ,els ocells brindaven l'aparició dels primers rajos de sol, les flors donava la seva brillantor natural. La boirina de la nit anterior desaparegué després del ventolí de la matinada.
¿ I Jo? ...Amb un mal de cos insuportable. El meu estat d'ànim angoixós habitual es va convertir en un silenci etern i una evasió del present. Només pensava en la pròxima reunió.
No va ser fàcil... Després de milers de trucades (trucades d'aquella època...de telèfons de candelera, esperes eternes i amb un so esquifit) vaig aconseguir reunir els principals participants d'aquest inici a la modernitat. Banco Hispano Colonial, Tranvías de Barcelona, SA, Ferrocarriles de Cataluña y el consorci Arnús-Garívan que van acceptar la reunió proposada amb Banco de Vizcaya.
Pera què era aquella reunió?... Ni ells mateixos ho sabien, i encara no entenc la seva confiança plena a les meves propostes.
El meu mal de cos i el meu ànim preveia una reunió tensa, llarga i conflictiva..."i el cos mai no enganya".
I és que, una vegada començada la reunió, tots van dirigir les seves mirades amenaçadores sobre els meus ulls acollonits. "Ja hi tornem"... va ser la frase que tots els participants van protestar de primeres.
I tenien raó,...ja hi tornem a ser... la tercera reunió per un projecte ambiciós però impossible. En aquell moment de guerra contra la república del Rif... amb el desastre d'Annual i la derrota militar contra Abd el-Krim....no era un bon moment.
Van començar el debat. Alguns encara defensaven el projecte dels enginyers Müller i Zaragoza, el projecte inicial. Altres defensaven el projecte de Reyes, l'últim projecte sense finançament.
Però era evident que defensar uns projectes fracassats no seria la solució.
El primer projecte pretenia unir la Ciutadella amb la Bonanova. El segon pretenia creuar Barcelona des de Sants fins a Sant Martí.
"I si fem dues línies?"...aquelles paraules meves van crear el silenci més absolut que mai havia sentit, si és que es podia sentir alguna cosa. Les mirades penetrants tornaven sobre els meus ulls esgotats.
"Per què no?".... No vaig identificar la veu de qui va salvar-me per un moment. Els nervis no em deixaven aixecar la mirada per la por de trobar-me aquells desafiaments sords.
"Podem fer dos ramals... una sota la Rambla i l'altre sota la Via Laietana...
Jo ja no estava dintre del debat, la meva absència a causa de la por em va treure de la discussió. Ja no sabia que estava parlant ni quina era la problemàtica.
Tanta va ser la meva absència, que van haver-me de cridar l'atenció.
"Hi estàs d'acord?"...em van cridar per tercera vegada. "El que vulgueu"... vaig respondre sense saber... "Què collons"...
I així es va decidir... Darrere la reunió constitutiva del Gran Metropolità de Barcelona, vaig ser un dels encarregats del projecte sobre la primera línia de metro de Barcelona.