Dret al respecte
Un cop més, amb la mirada perduda en la foscor de la finestra, em trobava abstret en els meus pensaments, d’aquelles vegades que, tot i afegit a la multitud de mòbils entre mans, la petita pantalla no em deia res d’interessant.
Llavors, una forta veu em va sobtar, al vagó del metro va sentir-se una veu estrangera parlant en català, amb un to que intentava ser autoritari però respectuós a la vegada i anava dirigit cap a uns joves que seien tranquil·lament.
Era un home de mitjana edat, semblava castigat per la vida, tal com indicaven les robes de feina amb les quals semblava tornar a casa, amb aspecte cansat.
L’home, dempeus, agafat a una de les barres del vagó, havia estat contemplant com aquells joves ocupaven seients mentre davant seu hi havia un parell de senyores d’avançada edat que haurien agraït poder descansar duran el trajecte.
El problema no era el tipus de seient, sinó d’educació, això que fa que s’actuï amb respecte vers els altres, aquests seients no eren reservats per a ningú, però és que no calia.
Aquest treballador no va aguantar més i va esclatar:
— Esteu cansats, nois? — va preguntar retòricament, rebent silenci i mirades tots, però no tant pel que deia, sinó pel fet que ho digués.
— No veieu que teniu al davant persones que necessiten seure més que vosaltres?
Les dones al·ludides i d’altres viatgers, entre ells jo mateix, l’observàvem amb ulls d’aprovació, ja tocava que se sentissin veus clamant justícia i no d’altres molestes.
Inesperadament, un dels joves va cedir els seu seient, però l’altre jove continuava mirant com qui no entenia res.
Davant l’expectació de tots plegat, el nostre protagonista va continuar, tot i apropant-se a l’assegut:
— Tu és que no m’entens o què passa amb tu? — va increpar-lo, alhora que li va donar un copet al genoll tot i contemplant la possibilitat que potser no entengués l’idioma, ja que semblava provinent d’algun país oriental.
— No parles català? ¿Y español tampoco lo entiendes? You don't speak English either? — I va provar també en francès, però no va obtenir cap reacció.
— Allà d’on vinc jo, on vaig néixer, a Alemanya, em van ensenyar moltes coses, sobretot educació. Malauradament, amb els anys ens vam veure obligats a migrar. Arribats aquí, ja parlava cinc idiomes, perquè has de tenir un mínim de respecte pels d’allà on t’acullen i aprendre tot el que puguis, integrar-te, respectar-ho, per això vaig aprendre espanyol i també català, i tu no?
Podia vestir senzill, descuidat, després de segurament una dura jornada de treball, era algú acostumat a l’esforç i sacrifici, a valors reals que comportaven també agraïment i justícia encara que fos només moral i aquesta ètica podia més que ell.
— Aquí no es ve només a demanar drets, aquí cal treballar, cal complir obligacions i cal respecte, i hauries de cedir el seient a qui ho necessita — La veu, ja poc continguda, va ser acompanyada per la de dues dones de mitjana edat que li donaven la raó, alhora de la queixa perquè ningú més tingues aquesta valentia.
El noi, que semblava clavat al seient, finalment va deixar-lo i també el vagó. Llavors va poder seure l’altra anciana, alhora que li agraïa l’ajut a aquest justicier espontani.
Mentre l’home conversava amb altres persones sobre la manca de respecte i tota la resta, la situació va despertar en mi un sentiment de culpa. Per què no actuem així, els altres? Potser per por? A d’altres situacions similars, hi ha hagut enfrontaments.
Segurament sigui una barreja de tot, de tot el que es viu sense adonar-nos-en al tren.