Converses de vida
A les 6:45h, com sempre, sonà el despertador i començà la rutina diària: dutxa tèbia, cafè amb llet calentó i dues torrades amb mantega i melmelada, vestir-se, fer el llit, agafar la motxilla i sortir per la porta a les 7:50h. Just quan ella marxava es llevava el seu marit, l’Ignasi.
L’Arantxa era funcionària i treballava, des de feia dinou anys, com a mestra d’aula d’educació especial, en una escola pública a prop de l’Estació del Nord.
Sempre agafava l’autobús número 54 a Cardenal Reig i anava de principi a final.
A la mateixa hora, i a la mateixa parada d’inici de trajecte, coincidia feia mig any amb l’Eva, recepcionista de l’Hospital Sagrat Cor. Totes dues havien passat la cinquantena i tenien bona sintonia. Durant el trajecte parlaven de tot i, sobretot, de la pròpia vida, que no és poc. Ja feia un temps, però, que no la veia i no sabia com posar-se en contacte amb ella perquè mai havien intercanviat telèfons.
L’Arantxa no tenia fills, però sí un gat siamès, en Toti, i un gos petaner, en Tom, que havia anat a buscar a la gossera municipal.
L’Eva estava separada i tenia dues filles que encara vivien amb ella.
L’Arantxa no estava passant pel seu millor moment, ja que el seu marit s’estava recuperant d’una malaltia. Havia passat per veritables moments d’angoixa i d’ansietat que, juntament amb la menopausa i l’estrés de l’escola, li havien provocat una alopècia areata. S’havia tallat el cabell amb un tall afavoridor que dissimulava, en certa manera, les clapes de cabell que li havien caigut.
Havia pres tractament amb corticoesteroides que havien generat canvis en el seu cos: augment de pes i de la tensió arterial... No portava massa bé aquest procés, els tractaments no eren massa efectius, la paciència no era la seva millor virtut i estava força desanimada.
El cabell representa autoestima, seguretat... L’Arantxa es plantejava per què s’accepta l’alopècia dels homes i no la de les dones.
Causalitats de la vida, un dia caminant pel barri, es va trobar l’Eva pel carrer. La sorpresa va ser majúscula! Estava desmillorada, havia perdut pes i duia un mocador al cap. Estava passant pel periple que comporta un càncer de mama: sessions de quimioteràpia i de ràdio, caiguda del cabell, efectes secundaris indesitjables...
Quantes vegades havien pensat una en l’altra. Com enyorava l’Eva les converses d’autobús pel significat que tenien: salut, benestar...! En definitiva, beneïda rutina.
Van anar a prendre un cafè i es van posar al dia. És evident que l’Eva tampoc estava passant pel seu millor moment, però de tota experiència en surts reforçat i ja ho diuen: allò que no et mata et fa més forta! Eren dues dones que volien lluitar perquè la seva alopècia no fos un tabú. Prou comentaris de pena i llàstima, no sumen!
És necessari que la dona d’un actor famós doni visibilitat a aquest tema perquè la gent sigui conscient de la llibertat que comporta ser un mateix? És una condició de la persona i punt i final!
Van informar-se bé i un dia van agafar el metro de la línia 5, des de Collblanc a la Vall d’Hebron, per anar juntes a una associació. Varen estar encantadíssimes de conèixer altres companyes, amb les quals compartien la mateixa realitat. En el cas de l’Arantxa, fora tractaments i complexos.
Van establir altre cop antigues rutines a l’anada i la tornada. Era fantàstic poder reprendre la complicitat i les enriquidores converses que genera el compartir, en aquest cas el transport públic.