Petita ombra
La Mar era al metro de Barcelona al seu camí cap a casa després d'una llarga jornada laboral. Era tard i estava cansada, per la qual cosa va decidir asseure's en un dels bancs de l'andana mentre esperava el pròxim tren.
Mentre estava asseguda, es va adonar que era l'única persona en tota l'estació de Sant Pau/Dos de Maig, fins que una estranya ombra es va moure. Mar va girar el cap per veure de què es tractava, però no va poder trobar res. Va pensar que potser només eren els seus ulls cansats jugant-li una mala passada.
Però llavors, l'ombra va tornar a moure's, aquesta vegada més a prop seu. Mar es va espantar, es va posar dreta i va mirar al voltant, mirant de trobar d'on provenia. Però no hi havia ningú, només un ratolí corrent per l'andana.
Es va sentir alleujada que l'ombra no fos un fantasma, però, així i tot, la idea d'un ratolí a prop la inquietava. Què passaria si pujava als peus? O pitjor encara, a la roba?
Mar va intentar espantar-lo colpejant el terra amb el peu, però semblava que el rosegador no tenia intenció d'anar-se'n. Per sort va arribar a temps el metro i va decidir que era millor pujar i fugir.
Mentre esperava la parada, encara nerviosa pel rosegador, va recordar que Barcelona tenia fama de tenir ratolins. Encara que mai n'havia vist un abans, aquesta nit havia estat l'excepció.
Finalment, va arribar a la parada i va sortir del tren. Però quan va arribar a casa seva, es va adonar que la bossa es movia, el petit "Mickey" havia vingut amb ella. Mar va pensar a cridar i llençar la bossa el més lluny possible, però, en canvi, es va quedar observant la boleta peluda d'ulls grans, que fins i tot semblava amistós i va dir: "Et diré Pau".
A partir d'aquell dia, la Mar es va assegurar de dues coses. Revisar la bossa abans i després de sortir del metro i que els ratolins no són tan desagradables com pensava.