Es deia Anaïs
Ens trobàvem cada dia a la parada de l'autobús 73, perdó, ara H4. Era una noia morena, amb ulleres, grassoneta i encantadora. Ella era una lluitadora nata, res a veure amb els conformismes de la joventut de la seva quinta. Activista, amb el cap moblat, valors, criteri i una agradable conversa.
Gairebé sempre anàvem dretes, el nostre volum ens impedia ocupar només un seient, i ocupar-ne un i mig era molt incòmode. Per tant, compartíem agafador i xerràvem una estona cada matí, molts dies el trajecte se’ns feia curt.
Gaudíem de converses per fascicles, però n'hi ha una en especial que no he oblidat. Potser perquè aquell dia es va espatllar l’autobús i en lloc d’agafar transport alternatiu, vam decidir xerrar fins que arribés el nou autobús.
Evidentment, el nostre volum ens feia tenir una cosa en comú. I un dia vaig preguntar-li:
Si vaig ser capaç de carregar-me tots els estereotips normatius pel que fa a la meva condició sexual, per què no soc capaç de trencar amb l'estereotip de la moda? A mi m'agraden les persones grasses. Mai he tingut una parella prima, el que no tenia panxeta, estava gras, i pel que fa a les meves dones, dues n'he tingut i cap de les dues primes... llavors, si a mi m'agraden i jo agrado, per què no em puc agradar?
Divagàvem sobre el “pes” de l'ansietat...per què hi és? Ella afirmava: Per culpa de l'estereotip. Hem d'estar sans, i aquesta hauria de ser la finalitat de prims, normatius i grassos. Però no parlo només de salut física, ja que en la salut física, el paper més important i que més mana és la salut mental o fins i tot ella l’anomenava Salut Emocional. I em deia, quan estem bé emocionalment, estem actius, estem contents, ens veiem bé i tot flueix, quan no és així, perdem les ganes de moure'ns, entristim i ens abandonem. Com això no ha de tenir a veure en la forma com ens alimentem?
Llavors arribava la gran pregunta: Com es fa per estar bé emocionalment? I em deia, ara sí que et puc respondre a aquesta pregunta, gràcies a la teràpia i a l’ajuda emocional, perquè fins aquí no podria haver arribat sola. Possiblement per estar bé emocionalment, has de poder ser qui vulguis ser, com vulguis ser, i sense que ningú i quan dic ningú, és ningú, et jutgi. I sorgien noves preguntes: Qui és el primer jutge? No va saber respondre’m, però juntes vam arribar a la conclusió de qui era el nostre jutge:
· Aquesta societat inclusiva on tant és, si ets home o dona, o si et sents les dues coses alhora. (Però vigila com et mostres que ho pots passar molt malament)
· Aquesta societat tan inclusiva que abandera la igualtat entre homes i dones.
· Aquesta societat tan inclusiva que diu que adapta carrers, comerços i transport a persones amb problemes de mobilitat.
· Aquesta societat que deixa de ser inclusiva quan ets gras, grassa o grasse, com s'hagi de dir.
Però ella ho va aconseguir. Tal vegada molts pensareu que va aconseguir aprimar-se, doncs no ho sé, li vaig perdre la pista. Potser va canviar de feina, o d'autobús. El que va aconseguir va ser que cada cop que faig servir el transport públic, pugui seure al meu seient de gran format.
Tot això, gràcies al seu activisme, i a la seva associació, “La Gorda”.
Si una cosa em sap greu de tot això, és que mai vaig arribar a preguntar-li com es deia.