La feliç història de la Maria i en Manelic
Encara no són les 7:00h i en Manelic surt del portal de casa amb la seva carmanyola dintre d’una bossa de plàstic blanc. La mateixa bossa que utilitza de dilluns a dissabtes, des de fa setmanes. La Maria li ha preparat un pitet de pollastre i unes patatetes bullides, sense oli. Ja no recorda quan va ser la darrera vegada que va poder afegir oli d’oliva al menjar d’en Manelic, però ell és de bon menjar!, pensa...i ella, ho fa de tot cor. La casa de lloguer on viuen, és petita, un menjador-saló de gairebé 10 metres i una petita cuina que encara va a gas butà, i que la Maria intenta que duri i perduri per evitar el seu patiment de veure el repartidor pujar els 5 pisos fins arribar a casa de la Maria i el Manelic.
Cada dia fa el mateix trajecte, cada dia de la setmana exceptuant els diumenges i festes de guardar, totes les setmanes de l’any. Les màquines no poden aturar-se. Quan surt del portal encara ha de fer 900 metres fins a la parada del Metro més propera, però va content, sap que ja és divendres i només queda un dia abans de poder estar a casa compartint amb la Maria un dinar de diumenge. Baixa les escales del metro @TMB, i seu sempre al primer vagó, als seients blaus, els grisos són per gent gran i la gent no respecta res, pensa! Seu sempre al mateix seient o el del costat, mira a terra, té les mans molt arrugades i plenes de clivelles, i els dits deformats per l’artrosi, tant, que de vegades, la pròpia bossa de plàstic blanc li és difícil de sostenir. No mira a ningú, només mira a terra i pensa en la jornada que té pel davant i que quan arribi a la feina, es trobarà amb en Juan i en Ramon, mentre engeguen les màquines i els torns, i li explicaran els mateixos acudits de sempre, i riuran. Començaran a treballar pensant ja en fer la paradeta per esmorzar. En Manelic sap que els dos amics li compartiran un trosset d’entrepà i dirà que no, com cada dia pensa i diu, i li farà vergonya acceptar-ho i finalment dirà que demà convidarà ell. I no passarà. Els altres ho saben i riuen tots tres junts.
Quan torna cap a casa, no pensa en res, camina fins a la parada de “Fondo” que és ben a prop i sap que no podrà seure de tornada a casa amb la seva carmanyola buida dintre de la bossa de plàstic blanc. Tampoc li cediran el seien, perquè ell, no és gran! I si ho fan, que més d’una vegada, poques, ha passat, dirà que no, que baixa de seguida. Mira a terra i s’agafa a la barra per no perdre l’equilibri. Les cames ja li fan figa de tant de temps d’estar dret a la fàbrica. Els pantalons grisos que arrossega li queden molt grans i els subjecta amb un cinturó de roba marró desfilada, però que fa el seu paper. No es treu la jaqueta de pana enorme de color ocre que li va regalar el seu germà fa uns quants anys, encara que té calor, però ja baixa de seguida per fer el transbord al Clot.
Queden poques parades fins a la Pau i després només els 900 metres i els 5 pisos per tornar a veure la Maria, que l’esperarà mentre prepara la sopa que es prendran tot dos mentre veuen les notícies. Avui ha fet unes mandonguilles, tres per cadascú, per després de la sopa i demà ja és dissabte i podrà anar al mercat a comprar alguna cosa pel dinar de diumenge, xerrarà amb uns i el altres i deixarà a deure alguna cosa fins que el Manelic cobri a final de mes. Però saben que pagarà, ja la coneixen, i al Manelic també i li regalaran unes olives perquè celebrin el diumenge tot dos plegats.
Ells dos, la Maria i el Manelic, el celebraran.