L'HOME DEL TEMPS
L’HOME DEL TEMPS
Sempre li havia agradat agafar l’autobús. Deia que, sobretot quan podia asseure’s al costat de la finestra, el viatge li permetia badar i que això el relaxava i distreia de les preocupacions de la feina. Després d’unes poques parades, ja no recordava d’on venia, distret amb el paisatge urbà i també amb les persones que pujaven i baixaven a les parades, gaire bé sempre diferents però també, d’alguna manera, sempre les mateixes.
Aquell dia feia sol i en l’ànim dels passatgers es començaven a notar els efectes de la primavera. Les jaquetes entreobertes deixaven veure els primers colors clars de la temporada. Tot i així, per a ell aquell no era un bon dia. Havia agafat l’autobús amb la confiança que el viatge li faria l’efecte de sempre i, en canvi, sense saber per què, havia començat a resultar-li una experiència desagradable.
Al cap de poca estona, havia començat a trobar-se malament. Al principi, només es notava una mica neguitós i com de mal humor. Aquell dia li semblava que els altres passatgers eren allà nomes per molestar-lo. Sense anar més lluny, al seu costat seia una dona que sense voler, sobresortia una mica del seient i recolzava una cama abundant contra la seva. Tolerant com era sempre en aquestes situacions, aquell cop no podia evitar de sentir-se molest. A continuació, va començar a sentir angúnia i l’estómac una mica regirat. El malestar augmentava, ara el cap li feia mal i tenia la boca seca. Va tancar els ulls i va recolzar el cap a la finestra. Tot i així, tot li donava voltes i començava a sentir-se cada cop més afeblit.
En veure’l pàl·lid i amb el cap en aquella posició, la dona que viatjava al seu costat es va apropar encara més i, discretament, va començar a ventar-lo amb el primer que tenia a mà, però en veure que no reaccionava, amb molta prudència i suavitat, li va dir: “Potser si es traiés la bufanda....”
Ostres, era allò! No hi havia caigut! Tot l’hivern que la duia i, capficat com estava amb les seves coses, no s’havia adonat que havia arribat el bon temps! Sense contestar-li i sense temps per donar-li les gràcies, l’home va deixar el seient avergonyit i va baixar de l’autobús tant aviat com va poder. Un cop a baix, es va treure la bufanda del coll i va començar a descordar-se l’abric. De seguida va començar a trobar-se millor.
Mentre mirava al carrer des de la finestra del següent autobús, ja més tranquil i relaxat, va decidir fermament que d'ara endavant estaria més pendent de la meteorologia. D’aquesta manera, a ell els canvis de temperatura no el tornarien a trobar mai més desprevingut. A partir d’ara, l’home del temps sempre l’informaria puntualment de si sentia calor o de si no en sentia! Content i satisfet amb la nova decisió, va seguir, com sempre, badant i gaudint tranquil·lament del viatge.