L'entrevista més sorprenent
Aquell matí encara no sabíem que faríem l’entrevista més sorprenent de la nostra vida. Teníem l’encàrrec d’entrevistar la Dolors Balcells, una antiga taquillera del metro de Barcelona. Ens va citar a l’antiga l’estació Gaudí: una de les que no s'havia arribat a estrenar. De seguida es va crear una atmosfera familiar i agradable, tenint en compte que estàvem dins d’un túnel.
Encarna (E) : Bon dia, parlarem avui amb la senyora Dolors Balcells. Senyora Dolors, Què ens pot explicar de la seva experiència com a taquillera del metro?
Dolors (D): Van ser anys molt feliços. Vaig entrar a treballar l’any 1926, quan van inaugurar el tram de l’antiga línia 2, que anava de Jaume I a Correus. Les vaig veure de tots colors! Obrers amb boina de bon matí que anaven a treballar per construir l’Exposició de 1929, gent que començaven a lluitar pels seus drets sindicals. Dones com jo que treballàvem de valent per la supervivència de la família. Vaig viure molts anys de grans canvis. L’estació de Fontana va ser un dels meus llocs de treball.
Quan hi va haver la guerra, vam facilitar que les famílies entressin a refugiar-se dels bombardejos, sobretot l’any 1938. Quina por que vam passar! Estic orgullosa d’haver ajudat a prestar el servei de refugis del metro.
E: No pot ser! M’està dient que ha viscut els anys vint i trenta? Quan vam trucar-li, ens va explicar que portava molts anys treballant-hi, i que en coneixia moltes històries, però això que m’està explicant és impossible. Ens està parlant de fa gairebé cent anys.
D: No hi ha res impossible, jove. No soc viva. Soc un dels esperits del metro, dels més antics. Vaig morir en un accident l’any 1950, provant de salvar un desgraciat que s'havia llançat a la via. Les persones que ens morim a dins del metro seguim vivint-hi uns quants anys. En diuen “fantametros”.
E: Però vostè… no és viva? Sembla normal…
D: No en faci cas, de les aparences. Em bellugo per les línies de metro, observo, i quan hi ha algú amb pensaments suïcides intento dissuadir-lo. De moment, me’n surto força bé. Entrem i sortim dels vagons i ens confonem entre la gent, ningú no ens detecta. Això m’ha permès conèixer milers d’històries de metro.
E: Ens podria explicar alguna?
D: Sí. L’any 1975, un mes abans que morís el dictador, va haver-hi un accident molt gros a l’estació de Virrei Amat. Van xocar dos convois i va morir força gent, hi va haver 200 ferits. Va ser molt tràgic, vam haver de reconfortar molt tant vius com morts. Els morts es van quedar per aquí, també, i fem les nostres partidetes de la canasta al vespre, en les estacions fantasma, com aquesta mateixa, Correus la Bordeta, i d’altres que no existeixen.
No es viu malament, aquí: tenim música en directe i veiem totes les històries humanes que es pugui imaginar. Últimament estem força preocupats perquè la gent no interactua com abans: tothom està mirant el mòbil i no parlen ni llegeixen, ni es miren. I ara, si em dispensa, he de marxar: tinc un servei de suport emocional d’una viatgera.
El que vaig viure en aquells moments va ser l’experiència més increïble de la meva vida. Una dona aparentment normal em va introduir en un món sota terra que convivia amb el nostre, per ajudar-nos. Mai més no vaig tenir por dels fantasmes. El que no vaig esbrinar va ser per què la Dolors m'havia triat a mi per ser receptora de les seves paraules. No vaig emetere l’entrevista perquè no es va gravar, però de ben segur que no em creurien. A partir d’aquell moment quan entro al metro sempre la busco.