La fugida

SEL

Sempre he condemnat els finals inacabats. ‘Acabada, inacabats, acabat’, murmuro mentre arribo a la darrera pàgina del llibre que havia començat a consumir durant l’incessant trajecte en metro de Les Corts a Mundet. En finalitzar la lectura, em resigno a observar els passatgers. Puc entendre a la perfecció els vocables que surten darrere les mascaretes, desxifrar els gestos exagerats, intuir el seu patiment. L’experiència em pertorba infinitament. Una mà, diverses mans. Elles són les encarregades d’aferrar-se a persones. També de deixar-les anar. 


Diagonal, Fontana, Lesseps. Passo les estacions com si mai no hi hagués pertangut. Cada cop que el metro s’atura i les portes s’obren, em trobo en una sala d’interrogatoris. Les llums pàl·lides que m’esperen a l’altra banda sempre m’han semblat de quiròfan, massa blanques, massa imponents. Sento que em sotmeto a un qüestionari etern cada cop que hi camino per sota. Em paralitza sentir que la meva vida passa, i que altres també ho fan paral·lelament. La frustració s’apodera de mi en veure com de llunyana a elles em trobo. Mai més tornaré a clissar els ulls d’aquella gent, ni ells els meus. No em veuran créixer, no em veuran envellir. Millor així, la decadència és dolorosa. Em reconforta, no soc important, ningú no ho és. Però no puc evitar qüestionar-me: qui m’estarà pensant? Qui oblidant? Qui voldrà fer-ho, però no en serà capaç? Qui ho aconseguirà sense cap dificultat? 


Inventar històries sobre decepcions amoroses entre els viatgers apressats, els quals em travessen com una ombra, cansats després d’una altra llarga setmana, no és tan complicat. Cada dia el mateix. Com ningú es revolta per sortir d'aquest patiment anomenat rutina? Tots ells actuen, es preparen un paper, perfeccionen una posada en escena. Creuen que m’enganyen, deixo que ho facin. L’acte serà diferent, però l’obra encara és la mateixa i el seu final irreversible. Quan el teló baixa, cau sobre tothom. Bé, tothom menys pel tècnic de llums, ell està mirant-nos atentament, il·luminant els monòlegs contundents i enfosquint les escenes tràgiques. Déu fa el mateix, però potser estem massa opacs perquè ens entri claredat per percebre'l. Potser no ha estudiat gaire i no sap enfocar correctament. Sigui el que sigui, nosaltres seguim aquí i ell allà. Està clar qui té avantatge, oi? 


-Puges a Montbau, jo baixo a la següent. Creuem mirades. Per fi algú em veu! T’observo afligida, penso com mai et veuré riure. Esdevinc gelosa dels teus tatuatges, els quals es quedaran amb tu eternament. No ens coneixem, tampoc ho arribarem a fer mai. Soc una covarda, ho sento. Surto estrepitosament del vagó, deixant enrere aquell moment amb l’ajut de l'accelerador que he temut utilitzar sempre. Les vies em miren amb tristesa des de la llunyania. Sense jutjar-me, donen suport a la meva fugida. Al cap i a la fi, sempre he volgut marxar lluny, lluny d’aquí, lluny del que soc. Però no hi ha vols per anar tan a prop. L’enlairament sempre es fa curt, les distàncies acaben sent unes altres. Potser no fa falta volar alt per caure en picat. 


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!