L'ANDANA
L’andana restava silenciosa com si no fos a la ciutat. Les foscors del túnel que l’encaixaven, encomanaven l’espai i les ombres caminaven entre els anuncis colgats a l’altra vora de la via. Els colors s’esvaïen en pinzellades grisoses. L’espera planava i podria allargassar-se com si els rellotges s’haguessin aferrat i no volessin avançar i la pressa que envaïa els moviments en altres estones, s’aturava perplexa en un instant de dubte.
Ella, tota feminitat i serenitat, seia amb l’esquena dreta i la mirada verda de maragda al front, en un dels bancs de marbre que guardaven secrets de molts dies passats. Secrets i brutícia. No gosava acomodar-se pel color groguenc de la pintura i tampoc volia que els seus cabells negres freguessin ni un pols les parets corbes del seu darrere. Semblava absent del seu entorn asseguda just al trencar del seient i amb l’elegància de bressol. A la falda, sobre els texans ajustats i ratats, una bossa amb les pertinences reposava delicadament mentre la corretja dansava i acaronava rítmicament el serrell de les botes que lluïa fins al genolls. Atractiva en una edat incerta, no encaixava en aquell àmbit de foscor i hom la imaginava més en una terrassa i amb una copa de vi a les mans.
En aquelles hores de la matinada hi havia quatre gats més. Un noi absent amb un auricular, un avi però no tant, uns pares atribolats, una dona baixeta i carregada, cinc nois i noies de festa, dues parelles fora de lloc, una xicota rodamons i el seu cadell i una parella de mossos. I jo que només tenia ulls per ella.
El temps de guarda seguia congelat a l’andana i els segons s’allargaven en més o menys mesura segons el tarannà de cada personatge que ocupava l’espai fosc i silenciós que els embolcallava alhora a tots ells.
El silenci va callar i la remor fou complaent, i va escenificar un futur de llums immediat que jugaven a cuit i amagar entre la foscor del túnel i les ombres creixents. Va satisfer alhora el trontollar de les vies que transmetien l’arribada d’un aliat.
Un seguit de moviments mandrosos com de càmera lenta van encomanar els personatges a deslliurar els bancs bruts, els que encara eren en repòs, i els que havien passat dempeus l’estona de guarda a posicionar els seus cossos oferint la cara als anuncis colgats enfront que despertaven de les ombres grises. Els llums enfocaven ja l’andana i el silenci havia mort feia estona amb el trontollar de l’entorn. En aquell instant ja no hi havia res per a ningú excepte el camí cap a un destí . Un camí de no retorn per algú dels que havien compartit l’andana per uns minuts eterns. Un camí de llum o de foscor, inexplorat i diferent.
La noia d’ulls maragda, el noi de l’auricular, l’avi però no tant, els pares atribolats, la senyora baixeta, el grup de cinc nois i noies, els quatre humiliats, la xicota rodamons i el seu cadell, la parella de mossos restaven a l’aguait, drets i expectants abans no entrés a l’andana el comboi de transport.
Els rellotges ja assenyalaven rítmicament la monotonia dels segons, l’un darrera l’altre, excepte per algú que havia desistit de dur-lo al seu canell ja, i en una seqüència anterior l’havia dipositat en una de les papereres, tendrament, sense estridències i sense que ningú se n’adonés. Havia aturat el seu temps i observava l’esglai com estenia les ales i acaronava de prop tots els presents sense compassió ni remordiment.
I va llançar-se a la recerca dels llums per foragitar la foscor.
El temps va aturar-se glaçat i el silenci va udolar.
Janes XVII