La por
Quan arriba a l´andana ja està sonant l´avís de tancament de portes i quan arriba a la porta del metro ja és massa tard. Les portes ja s´han tancat. Tampoc és que s´immuti gaire, va amb temps de sobres i no li ve d´aquí. La pantalla indica que falten dos minuts i mig pel proper tren, i aprofita per seure ara que encara hi ha poca gent a l´andana. De mica en mica l´estació es torna a omplir de passatgers. Ell es mira la gent amb una mirada absent, el seu cap està per altres coses.
Passa el primer metro i no fa cap moviment per agafar-lo. La gent va omplint l´andana però ell no en fa gaire cas, el seu cap segueix barrinant sobre el seu futur immediat. El segon metro li passa tan inadvertit com el primer, la gent hi puja però ell no s´aixeca del seu seient. Encara no se sent preparat per sentir segons què. També és cert que va amb prou temps de marge, de Verdaguer a Hospital Clínic només hi ha un parell de parades i es fan en un no-res. No hi ha pressa per no sentir res de bo.
Ara sí que es fixa en la gent del seu voltant. Aquell parell de noies estrangeres amb motxilla i que no paren de mirar un mapa de Barcelona, aquell noi alt que té una conversa per telèfon i que no para de riure, aquell operarri uniforme una empresa de manteniment i que fa cara de cansat, aquella dona llatina que sembla que li explica algun mal tràngol a una amiga. Tota aquesta gent segur que seguirà agafant el metro mentre ell ja no podrà fer-ho i no en són conscients. Se sent com bloquejat, sense ganes d´aixecar-se. Per sentir males notícies no cal tenir pressa.
Aleshores davant seu s´atura un home d´uns cinquanta, com ell mateix, que està parlant pel mòbil. No és que el vulgui escoltar però està tan proper que el sent parlar.
-Ja ho veus, ja t´havia dit que era optimista. Les proves han sortit bé i el doctor m´ha dit que no pateixi. No em vol tornar a veure fins d´aquí mig any per fer un control, però l´ensurt ja ha quedat enrere. Sempre he pensat que me´n sortiria, ho saps prou.
La veu de l´altra banda de la línia fa algun comentari que ell no sent prou bé assegut al banc, però davant seu l´home del telèfon es posa a a riure.
-I tant que sí. Ja ho celebrarem un dia d´aquests. Records a la Montse. Una abraçada ben gran.
L´home penja el telèfon i puja al tren que acaba d´arribar. El nostre protagonista segueix assegut mentre les paraules que ha sentit li donen voltes pel cap. Sembla que per segons qui la vida sigui flors i violes, però ell està ben convençut que no és així.
Malgrat tot sembla que la conversa li ha donat empenta per aixecar-se quan arriba el següent metro. Ja n´hi ha prou de menjar-se el coco. Les males estonescom abans passin, millor. Aquest matí quan s´ha llevat no era gens optimista però ara, no sap ben bé per què, veu una escletxa de llum. Recorda que els comentaris de l´oncòleg abans de fer-se les proves deixaven la porta oberta a bones notícies. A veure què diu el doctor Llobregós. Quan puja al vagó se li endevina un petit somriure.