El petit pigall
Ja ha passat molt de temps, però la memòria tot ho reté,gairebé tot.
Jo tenia 7 anys.En aquella època l'andana de la línia III (plaça Catalunya) del metro de Bcn, va esdevenir durant molt de temps una ruta diària que travessàvem el meu pare i jo per arribar a la plaça interior, antigament anomenada, plaça de la Llum, que possibilitaba la sortida a l'exterior.
Com sempre, les dues andanes plenes de gom a gom.
El soroll del repicar del bastó del meu pare invident contra el terra, esclatava en el silenci de l'espera de l'arribada del següent comboi.
Centenars de mirades es centraven en aquella petita processó.
Em sentia observat per aquellles clavades d'ulls , que dissimulades amb el pretex de mirar a l'horitzó, (abans no hi havia mòbils), desprenien tot tipus d'emocions que eren difícils de procesar.
Des de la sorpresa, la incomoditat i també la incompresió em feia sentir, a vegades, un ésser especial.
Més enllà d'afectar-me negativament, amb el pas dels anys va enfortir la meva personalitat, la meva autoestima, i sobretot em va permetre comprovar que difícil resultaba bregar amb el desconegut.
Ben és cert que resultaba molt reconfortant trobar-te per saludar o per departir breument amb aquells actors d'època, els quals possibilitaben que el metro funcionés, tals com personal de guixeta, revisors i fins i tot el cap d'estació, sí,sí, tots aquests personatges existien de veritat, i sempre tenien preparada per a mi una carícia , un caramel o unes paraules de carinyo que em feien normalitzar una situació que vista amb els "ulls" dels viatgers, no ho semblava.
Sempre recordaré aquelles persones que vetllaven perquè el metro funcionés, que es preocupessin per mi i estiguessin agraïdes per la meva tasca com a pigall.
Al capdavall, era el meu pare. Jo ho feia orgullós i mai no em vaig arronsar per les mirades intimidants de la resta d'actors que transitaven per aquesta petita ciutat subterrània.
Els temps han canviat, el metro també, s'ha modernitzat, continua sent un referent de mobilitat i cada cop ens apropa més allà on volen arribar.Que sigui per molts anys, felicitats.
D'altra banda, la societat també ha canviat en algunes coses per a bé en d'altres és qūestionable ,pero no és ara el moment d'obrir el debat.
Estic convençut que en l'actualitat, aquest mateix trajecte que fèiem, protagonizat per la meva filla de 10 anys i jo, resultaria més reconfortant.
Les discapacitats físiques, avui dia, són acceptades amb més normalitat i comprensió. Hem avançat.Malgrat que la meva filla actualment no hi podria comptar amb el suport ,comprensió i carinyo dispensat per aquells empleats del metro que ens encoratjaven a cada passa que fèiem per l'andana.
El pigall menut que jo simbolitzava amb el pas del temps també va ser substituït. No en el meu cas.
La incorporació d'excel·lents gossos d'acompanyament per al col.lectiu d'invidents, i que sense dubtes i amb determinació tmb, va incorporar a la seva diversitat de passatgers, va fer més fàcil i còmode el dia a dia dels invidents.
Per cert, vosaltres heu vist algun cop pagar el bitllet al gos?
Jo tampoc el vaig pagar mai, sempre li donava les gràcies al personal de la guixeta, el meu pare em recordava que s'havia de ser agraït.
Un cop més vull fer ho, gràcies.
Per cert, fa pocs mesos vaig pagar el meu bitllet a l'estació del Mercat Nou , vaig aturar me a l'estació de Plaça Catalunya, vaig caminar fins l'enllaç de la Línia III i vaig recórrer l'andana fins sortir a la plaça Catalunya.Volia estar a prop d'ell.
3a sessió Joan Ko