Qui ets?
Són les 7 del matí i baixo les escales de l’entrada del metro. Arribo als torns i trec la targeta del metro, la nova, no pas la de cartró. M’agrada la idea de reutilitzar una targeta de PVC en lloc de la de cartró. Sostenibilitat. Passo la barrera i em dirigeixo a l’andana direcció Hospital de Bellvitge. El metro no tarda en arribar. S’obren les portes i deixo baixar la gent, mentre alguns amb poca educació hi pugen enmig d’algunes empentes subtils a la gent que intenta baixar. El pa de cada dia. Quan és el meu torn pujo al metro i busco un seient lliure, preferiblement un que no indiqui reservat per a ús preferent. Tinc sort i en trobo un.
La gran majoria de viatgers del metro que puc observar estan embadalits mirant els seus telèfons mòbils. Fins i tot els més menuts en els seus cotxets miren vídeos infantils. No solc alçar massa la vista quan vaig en transport públic. En lloc d’això em dedico a analitzar les sabates de la gent i imaginar-me com deuen ser les seves vides. M’acompanyes?
Les sabates del meu costat són unes sabates d’home marrons, de pell bastant desgastades, fins i tot es pot apreciar que la sola està lleugerament desenganxada de la sabata. Són bastant grans. Semblen bastant velles, cansades d’haver donat moltes passes, però decidides a seguir caminant. Potser el seu propietari no pot permetre’s unes sabates noves ara mateix, deu tenir unes altres prioritats, com portar menjar a casa o pagar el lloguer i factures. Potser té un o dos fills a mantenir. Es posen de peu, disposats a baixar a la següent parada. Oh! Unes petites sabatetes blaves li segueixen els passos i s’aturen al seu costat. Són de tela i en comptes de cordons, tenen dues tires de velcro que les tanca. Aquestes semblen noves, no es veu que la banda blanca lateral de la sola estigui gens desgastada ni brutes. Les petites sabates es posen de puntetes i comencen a alçar-se. L’home de les sabates marrons ha agafat en braços al nen de les sabates blaves. Crec que aquest com l’hem encertat!
La persona de davant porta uns mocassins de color rosa coronats per una cadena daurada. Són molt elegants. Em transmet que la seva propietària en té cura. Porta uns mitjonets fins de color carn. Crec que deu treballar en una oficina, i hi ha alguna cosa que em fa pensar que treballa de cara al públic. Com si amb aquestes sabates de color rosa volgués destacar, cridar l’atenció d’una forma subtil i professional. Al mateix temps crec que es tracta d’una noia molt segura de si mateixa, detallista i sento que transmet ganes de menjar-se el món.
Al costat dels mocassins hi ha unes sabates esportives. No són unes Nike ni unes Adides. Són unes vambes normals i corrents, blanques i desgastades pel temps. No obstant, alguna cosa en elles em fa pensar que estan molt ben cuidades pel seu propietari. Són lleugerament més petites que els mocassins anteriors, el que em fa pensar que probablement són d’una persona més jove. M’aventuro a observar els pantalons per obtenir més pistes sobre aquesta persona. Es tracta d’uns pantalons de servei negres i groc fluorescent, amb el logotip de l’Ajuntament de Barcelona i el d’una empresa de serveis urbans. Potser és un escombriaire o un conductor d’algun vehicle que ha treballat en torn de nit i ara torna cap a casa, a dormir. Em resulta molt curiosa la vida a la gran ciutat en moments com aquests. Mentre alguns ens acabem de llevar i ens dirigim a la feina, altres tornen cap a casa a descansar. Vivim en una ciutat que sembla que mai dorm.