La rialla verdosa
Feia molt que no agafava aquesta línia de bus. Exactament trenta mesos i catorze dies. El mateix temps que fa que no et tinc. Des de llavors no hi havia volgut tornar. Massa records. Com núvols a punt de descarregar una pluja fina però penetrant a l’interior del meu cap.
Portàvem les carpetes de la universitat a sota del braç. Tu especialment arrapada a les costelles: deies que tenies uns apunts que eren or. Se t’il·luminaven els ulls quan m’ho explicaves. I jo somreia, perquè quan t’escoltava no podia fer una altra cosa: escampaves una aurèola de màgia transformada en mots que dringaven i que eren una autèntica rendició.
Em vas proposar d’anar a menjar una pizza per sopar. Amb un bon vi blanc, vas afanyar-te a afegir. Vaig agafar la proposta quan encara estava mig voleiant per l’aire, per impedir que arribés a l’asfalt i que algú la trepitgés o se n’apoderés. Seria ideal per parlar de les vacances de l’estiu: aquest any les platges caribenyes no se’ns resistirien, que per això ens untàvem crema a les cames per refer-nos del cansament després de servir copes en un bar que ens contractava una tirallonga d’hores.
Un ocell es va col·locar al damunt de l’arbre que hi havia al lateral esquerre de la parada del bus. En discutíem el nom. Cap de les dues no era experta en aus. I les propostes que deixàvem anar, a batzegades per amagar-hi una mica la vergonya d’espifiar-la, ho feien evident. No podíem parar de riure. I llavors un senyor que devia navegar entre la vuitantena ens va fer un xiulet perquè el miréssim. De segur que ens volia donar la resposta. La correcta, la de manual.
A partir d’aquell instant tot va ser molt ràpid: l’escena es va executar en uns quants segons mal comptats. En girar-me pel reclam de l’octogenari vaig haver de canviar la forma dels llavis: de la rialla ampla a l’encongiment. El seu rostre, que havia esborrat totes les faccions i només tenia ulls de pam, rogents i quasi fora de les òrbites, observava alguna altra cosa. No érem cap de nosaltres dues, ni l’animal plomat, ni el bus el seu focus d’atenció. Què passava? Què havia vist?
La resposta no es va fer esperar. Una moto excessivament revolucionada es va fer present. La vaig notar, la vaig sentir, la vaig percebre. A pocs mil·límetres de la meva pell. Al damunt del teu cos, amiga meva de l’ànima. T’havia engolit en un intent frustrat de frenar.
Encara avui, que finalment m’he atrevit a tornar a posar els peus en aquests pams de vorera, em sembla sentir aquella olor de sang que tenia tanta vida i que per obligació havia hagut de rendir-se als encants de la mort. Ara no duc carpeta, que ja treballo. No m’he d’untar crema a les extremitats inferiors, que les hores nocturnes les he abandonat. No tinc records del Carib, que no coneixeré perquè era amb tu amb qui tenia sentit anar-hi. No menjo pizza, ni tampoc bec vi blanc, perquè l’estómac se’m remou només de pensar en la idea d’empassar-me’ls. Hi ha moltes coses que es van morir, aquell vespre, en aquell maleït accident.
El bus s’acosta: em preparo per pujar-hi. Quan alço el primer peu per aferrar-me a l’esglaó veig dos ocells idèntics als d’aquell dia. Són verdums!, dic en un rampell i mastegant bé la paraula amb cada una de les seves lletres ben desplegades. I juraria que en deixar-ho anar m’ha abraçat una rialla —sí, és la teva!—, amb totes les gammes de verd possible, que sé que em farà companyia llargament. Llavors m’he reconciliat amb aquell espai. I potser també una mica amb la vida.