Els camins que ens marca el Sol
Un xiulet; s'obren les portes i després es tanquen amb un cop sord. El metro buit deixa enrere l'estació de Sant Antoni. Sant Antoni. I de cop la llum agressivament fosforescent és el Sol amable sobre els ulls closos, el seient fred és un banc de fusta i l'aire condicionat va carregat amb el perfum de les flors i els sorolls esmorteïts del mercat. El meu xandall ronyós torna a ser el vestit groc curt.
Beneïts cannabinoides.
El buit al meu costat, un seient blau callat, s'omple de nou amb la teva presència i de cop puc tornar a veure els teus ulls del color de la canyella i els rínxols que semblen dibuixats a mà. El temps s'estira amb el sotragueig suau sota el meu cos, com si fos caramel aigualit regalimant per les esquerdes que ha deixat el pas dels dies.
Amb un sospir el tren avança. A Sagrada família puja una dona que deu tenir el mateix aspecte que jo; el d'un espectre a deshora. Les cinc del matí d'un dissabte d'hivern i, tot i això, aconsegueixo agafar-me amb força al record de primavera que m'omple els buits gravats a la pell. Al quadrat negre de la finestra imagino núvols que passen, flotant indulgents sobre els nostres dos caps i persones que semblen borrons acolorits, desdibuixats en la memòria.
Sempre hi torno, ¿saps? A aquell fotograma robat al temps, que conservo tan detallat com una fotografia antiga. A l'únic que realment em queda de tu. A aquell instant que va ser igual que la part més alta d'una muntanya russa, just abans de caure, quan tens la ciutat sencera als teus peus i el mar lluent et pica l'ullet. Després vaig caure a tota velocitat. Però fins i tot quan el món sencer s'esvaïa al meu voltant, aquesta imatge seguia tan nítida i clara com en el moment en què la vam viure.
Suposo que per això, asseguda mig adormida recorrent en silenci la línia dos, faig veure que continues al meu costat.
Bac de Roda. M'aixeco i el moviment talla la il·lusió, com qui esquinça un vel de seda. Al carrer, el sol despunta tímidament, llum grisa i plana sobre un cel encara estelat. Torno a la realitat i només desitjo un altre viatge en metro que em pugui portar de nou amb tu.