Records
Volíem aprofitar bé el dia i, després de visitar el castell, ens va animar a passejar pels jardins. Vam estar una bona estona al Mirador de l’alcalde, on la mama no va parar d’explicar-me històries de joventut plenes de dubtes i d'amigues de qui ja no recordava els noms. Estava contenta i jo no deixava de mirar-la amb la constant preocupació que s’estava esforçant massa.
–Anem a veure el teu pare– va dir, donant-me copets a la mà –Anem-hi.
No va plorar, cosa estranya en ella, i es va dedicar, com sempre, a netejar la lleixa, treure les flors blanquinoses i descolorides i fregar tot el que va poder buscant la brillantor perduda.
–Ajuda’m amb això –va dir-me, tot traient de la bossa unes flors vermelles–Boniques, oi?
Vint minuts més tard sortíem del cementiri en silenci. Vaig voler anar a buscar el cotxe, però ella, com sempre, no em va escoltar. Volia caminar, gaudir del dia i en silenci, vàrem passejar durant una bona estona.
En arribar gairebé on teníem el cotxe aparcat, es va aturar.
–Estàs cansada, mama? –No va respondre– Mama, què tens? Què mires?– I amb els ulls fixos en un grupet de gent que feia rotllana al costat del Telefèric de Montjuïc em va dir –Anem, fill, si us plau– Després de comprovar l’hora al mòbil vaig decidir que encara teníem temps i entràrem al Telefèric.
Jo no soc una persona que es fixi en aquestes cosetes i, mentre parlava amb la noia d’informació tot responent els meus dubtes, no sé com va sorgir la màgia, però, en girar el cap per fer-li una ullada, la mama estava dempeus, parlant amb un home que jo no coneixia de res. Somreia i li agafava la mà.
–Disculpi, vol alguna cosa més?– em preguntà la noia d’informació mentre jo, sense respondre, sortia de la cua estranyat amb la situació que estava vivint la meva mare.
Ell li va fer un petó a la galta i ella es veia resplendent, feliç com mai l’havia vista. Qui era aquest home i perquè no el coneixia jo? Semblava com si fos algú especial per a ella, i després de pocs minuts de tendra xerrada l’home se’n va anar, seguint la colla d’amics que l'esperava davant de la cabina.
Vam estar dempeus una estona i la mama no treia els ulls del telefèric, tot esperant que iniciés el seu viatge o potser, vaig pensar, anhelant que l’home tornés a sortir per veure-la.
–Qui és aquest home?– vaig preguntar-li mentre la cabina s’allunyava. Ella no va respondre, mentre amb la mà es tocava la galta. –Mama, em sents?– Els seus ulls plorosos contrastaven amb la felicitat extrema que reflectia la seva cara.
–Mama, si us plau, digue'm qui era aquest home! –I sortint al carrer, amb la llum del sol tot il·luminant la seva cara, em va dir: –Records de joventut, fill meu. Bons records.