FER PUNXA AL LLAPIS
Eren les nou del vespre d'un dia d'hivern de 1965 i feia una hora que havíem tancat la botiga de queviures que els pares tenien al barri de les Corts. Com moltes noies de la meva edat, setze anys acabats de fer, estudiava comerç i quan acabava les classes anava a la botiga per ajudar-los en el moment de plegar i pujar junts al poble.
Feia un temps de mil dimonis i plovia a bots i barrals. Havíem agafat l'autobús SJ, el que anava a Sant Just Desvern, a la parada que hi ha a la confluència entre la Diagonal i l'avinguda de Sarrià. Els pares es van asseure junts a l'esquerra de l'autobús i jo ho vaig fer davant seu, al seient de la finestreta. M'agradava veure el carrer sense mirar enlloc, en concret. El viatge de tornada era molt agradable; era el moment de relaxar-se, després d'un dia d'estudi i de treball.
A la mateixa parada, va pujar un home d'uns cinquanta anys, prim, alt i mullat de cap a peus i que es va asseure al meu costat, tot i que quedaven bastants seients buits.
Estava abstreta i enlluernada pels cotxes que circulaven en sentit contrari, quan vaig notar alguna cosa que em pressionava el costat del pit dret. Vaig abaixar la vista per mirar què passava i no vaig veure res d'estrany. Potser em molestava la cartera amb els llibres de l'escola que havia deixat al meu costat i la vaig posar a terra. No hi vaig donar més importància i em vaig submergir de nou en les meves cabòries.
No havien passat ni dos minuts, quan novament vaig notar la sensació anterior; com si algú em toqués el pit, tot i que per més que mirava no veia res que ho pogués provocar. Aleshores ho vaig veure clar; era l'home del costat. Serà porc!, vaig pensar, i em vaig posar a l'aguait. Feia veure que mirava per la finestra, sense perdre'l de vista. El vaig enxampar! L'índex de la seva mà dreta, va aparèixer, com un cuc fastigós, avançant lentament cap al pit. L'home es devia adonar que l'havia vist i va enretirar el dit sense aconseguir el seu objectiu.
Amb una sang freda brutal, de segur que producte de l'adrenalina que a dolls circulava pel meu cos, em vaig redreçar en el meu seient, vaig agafar la cartera; la vaig obrir i vaig treure el plumier. Lentament, vaig obrir la cremallera i vaig agafar la fulla d'afaitar amb la qual feia punxa als llapis. La vaig treure de la seva funda i subjectant-la amb el pols i l'índex de la mà dreta, mirant endavant i amb molta mala llet, sense alçar la veu vaig dir:
"O s'aixeca ara mateix, o li tallo el dit".
Instantàniament, i sense pronunciar ni un mot, l'home es va alçar, es va dirigir a la porta del davant i va demanar per baixar al conductor.
Ho va fer a la següent parada, sota una pluja encara més intensa que quan vam pujar a l'autobús.
Vaig guardar la fulla d'afaitar al seu lloc; tremolava com un flam.
Els meus pares van notar alguna cosa estranya.
—Què ha passat? —Va preguntar el pare.
—No res —vaig respondre—, volia fer punxa al llapis, però no ha calgut...