Prou d’aquest color
Com els ànecs, amagar el cap sota l’aigua havia esdevingut costum. No era la primera vegada.
La calmava llegir en moviment, rodejada de desconeguts en la foscor dels túnels subterranis.
La corba verda que dibuixava la línia 3 era el recorregut perfecte. Baixar fins al mar, respirar i pujar de nou cap a casa. Unes quantes estacions.
Un dia va fer parada a Drassanes. L’aire del migdia era calent, però tenia alguna cosa reconfortant. La mirada trista va planar sobre la blavor de l’aigua salada fins topar amb l’horitzó. Les mans es van tancar en punys i les cabòries es van transformar en un pla. Se’n sortiria.
Va agafar la direcció a Trinitat Nova per última vegada. Ja no s’ocultaria mai més a la línia verda.
A aquella hora ell no seria a casa. O sigui que, per fi, podria endur-se la bossa de viatge de l’altell fins als confins de la llibertat.
La línia groga la menaria fins a la comissaria de Sant Martí.
El canvi de color li aniria bé.