Un somriure
Torno en metro cap a la una del migdia, com cada matí quan acabo les classes. Agafo la línia verda i m'assec a la punta dels quatre seients, tal com a mi m'agrada. És maig, comença a fer calor, el vagó es va emplenant a mesura que avança la línia. Trec el llibre per distreure'm. Estic molt cansada, els ulls em couen i em moro de gana. Quines ganes d'arribar. Al cap d'una estona aixeco el cap per veure quant em queda. Diagonal, que bé, penso, mig trajecte fet. Torno al meu llibre, però no soc capaç de llegir ni una pàgina seguida, em distrec en cada estació amb el soroll que anuncia l'obertura de les portes.
Miro endavant i em trobo una nena asseguda al davant. Rossa, primeta i enèrgica. Els ulls se m'hi queden adherits, és hipnòtica. Està enfadada, arrufa el nas fins a posar-se vermella i balanceja les cames com gronxadors. Ocupa només la meitat del seient, tot i que l'intenta emplenar magnificant el seu disgust, encreuant els braços i abaixant molt el cap. Torno al meu llibre quan prenc consciència que porto ja una estona observant-la.
De tant en tant, noto la calidesa dels seus ulls en el meu cap i aixeco la vista. Em mira de reüll, gairebé menys d'un segon imperceptible, tot mentre intenta aguantar la ràbia i torna a abaixar el cap. Sé que m'ha vist, els nostres ulls coincideixen en el que dura un llampec. Li dedico un petit somriure inevitable.
Ens passem ben bé fins a Catalunya fent aquest joc tan subtil, tan nostre, que cap altra persona del vagó n'arriba a ser conscient. Encara bascula les cames finetes però fortes i jo continuo notant cada pocs minuts que dona tímids cops d'ull cercant els meus.
És molt tendre veure com aconsegueixo trencar-li la capa gelada superficial d'enuig i ha de reprimir un somriure que em vol dedicar, però que no es permet. Continua endinsada en el seu paper d'actriu d'una manera admirable.
Arriba Liceu, la mare s'acosta. L'aixeca mentre l'agafa de la mà. Parlen breument en un francès inaccessible per a mi i surten del vagó. La nena amaga el cap darrere la bossa de la mare, però els seus cabells rossos, brillants i ondulats em donen la pista que les meves pupil·les, tot i estar cansades, poden seguir. Caminen per l'andana tot buscant la sortida. Ella s'allunya un pam, gira el cap en la meva direcció i busca els meus ulls aparcant el recel. Els nostres ulls es troben, em quedo un segon expectant. Em dedica un somriure preciós, innocent, fins i tot reparador. Potser un dels somriures més bonics que he vist mai. Acluca els ulls i dos clotets espontanis em saluden des de les seves galtes a través del vidre.