RECORDS DE L'AUTOBÚS
“-Corre, corre Teresita! Que perdem l’autobús!” Quina època aquella… El meu net va explicar-me això dels relats de TMB i m’he vist gairebé obligada a escriure com a la meva joventut vaig descobrir l’autobús; sí, perquè per a mi va ser tot un descobriment.
Cada tarda, allò de les cinc, quedàvem totes les amigues a la cafeteria… bé, em sembla que el nom no es pot dir, per aquelles coses de la publicitat i això; és igual, ens reuníem en una cafeteria fina del centre de Barcelona, en un xamfrà de Passeig de Gràcia, per a prendre un te i uns brioixos. Ens recollia vora dos quarts de cinc el xofer de la Carmeta, que vivia dos números més avall, perquè el meu marit ja m’havia advertit que res d’anar soles per carrer, que ja en aquells temps estaven plens de pidolaires i malfactors, i nosaltres que joia que teníem joia que lluíem… bé, doncs això, que el Paulino ens recollia cada tarda just quan acabava la novel.la.
I ens passàvem hores i hores explicant xafarderies i discernint sobre temes trivials d’allò més ensopits. Un dia va afegir-se a la tertúlia una senyora un pèl extravagant, excèntrica i atrevida pel meu gust, que havia arribat a la ciutat i vam veure’ns en l’obligació de convidar, per aquelles coses dels compromisos socials. La senyora en qüestió, Madam Bouvary, arribava cada dia a la reunió esbufegant i desgavellada, però amb un somriure d’orella a orella; venia corrents des de la parada de l’autobús! Valgui’m Déu! Ens explicava sovint les històries que li passaven, que si s’havia assegut al costat d’un senyor que li tirava els trastos, que si s’havia equivocat de número i se n’havia anat a l’altra punta de la ciutat…, però el que més l’emocionava era el contacte humà amb la gent tan diversa que pujava i baixava, cadascú amb les seves cabòries, però sempre tan educats: “Que tingui un bon dia senyora”, “Fins una altra ocasió…” Quan ella no hi era aprofitàvem per criticar-la de dalt a baix, però jo l’envejava; sí, ho reconec, l’envejava. Anava i venia quan volia, amb l’autobús, amunt i avall; enllaçava aquí i pujava allà… gaudia d’aquella llibertat que jo tant anhelava.
Fins que un dia, després de donar-li molts tombs, enredant la Teresita, la Carmeta i el Paulino (és clar, el meu espòs no n’havia de saber res!) vaig proposar que agaféssim també l’autobús. Era el 3 el que passava prop de casa. Just pujar-hi, tres nois fornits van aixecar-se per deixar-nos seure; quin bé de Déu de xavals! Només per veure’ls va valer la pena…; però després d’aquesta primera experiència mai més vam deixar d’anar amb l’autobús; i les històries que ens van passar… però això ja és matèria per un altre relat.