Barkeno
Els romans, en la seva implacable expansió pel món, havien sotmès molts pobles i ara els tocava als cartaginesos…
Any 218 aC
No van patir ni una sola baixa en el desembarcament a Empòrion (Empúries), era el millor punt d'entrada per a la conquesta d’Ibèria.
El primer objectiu era Tàrraco, així que van enviar un petit grup de nou homes per a explorar, abans d'enviar el gruix del seu exèrcit.
Després d'una dura jornada a cavall, van decidir parar a descansar al peu d'una muntanya, l'aigua emanava del sol de manera natural i allà podien hidratar-se els èquids i els soldats.
No ho sabien, però estaven en terra de laietans, concretament a Barkeno (futura Barcelona). Els autòctons no es caracteritzaven per la seva bona hospitalitat i aviat els legionaris ho sabrien de primera mà.
Una banya sonant greu i forta era el preludi del que estava a punt d'ocórrer. Cent soldats laietans es van acostar en formació i a pas lleuger cap als romans. No tenien intenció de dialogar, no hi havia dubte…
– Dempeus soldats, ens ataquen! – va cridar Màxim, el líder de l'equip d'exploradors –. Endinsem-nos en el bosc – es va afanyar a dir.
No va haver-hi temps ni de muntar a cavall, en un tres i no res estaven fugint muntanya amunt, amb l'enemic gairebé a sobre.
–Una cova, entrem, ràpid! – digué el responsable d'aquells homes a la carrera.
En uns segons ja es trobaven a les profunditats de la cova, en una foscor gairebé total, però de sobte es van trobar amb alguna cosa que no havien vist mai…
–Senyor, sembla un carro de transport –va intentar definir un dels soldats.
– Pugeu i no feu soroll –va dir Màxim.
Ell no sabia què era ni on els conduiria aquesta vagoneta minera pròpia del segle XX. Aviat va començar a moure's, la foscor es va apoderar d'ells i abans que la por els arronsés, un centelleig de llum blanca i intensa els va envoltar deixant-los temporalment sense visió.
Quan la van recuperar, no s'ho podien creure…
– Senyor, però què… – va ser l'únic capaç de pronunciar alguna cosa.
Es trobaven sols, dins del que avui dia és el funicular, a l'estació de Parc de Montjuïc.
Els clients de l'andana totalment al·lucinats no treien els ulls de sobre del grup d'homes de l'interior del tren.
Els soldats, atònits davant tan dantesca situació, van passar de la sorpresa a la por i de la por al pànic. Els seus estómacs es van encongir com un pèsol, els seus cors bategaven com mai, un soldat envaït pel terror es va pixar al damunt.
No entenien res… un lloc desconegut, gent vestida de manera estranya i no podien entendre cap paraula.
– En guàrdia – va ordenar Màxim.
Els soldats van empunyar les seves armes ràpidament.
I és que aquests homes havien estat entrenats per a enfrontar-se a situacions límit, per la qual cosa no es quedarien sense fer res.
Els clients, en veure com alçaven les armes, no van dubtar a pensar que era algun tipus d'espectacle o de comiat de solter, així que van començar a riure i a aplaudir.
Immediatament, els legionaris van entendre que aquella gent no pretenia enfrontar-s'hi, encara més, semblava que els rebessin com a herois.
– Embeineu i sortim d'aquí – va exclamar Màxim.
Van sortir del comboi i de l'estació amb tanta celeritat que els turistes no van tenir ocasió ni de fotografiar-los.
Una vegada a fora, i per fi respirant una mica d'aire, van quedar igualment perplexos: davant seu es trobava la gran ciutat de Barcelona.
No ho sabien, però es convertirien en els nou homes més famosos de la història…