Pròxima estació Vall d'Hebron
Clinc, obrí el mòbil. Un nou WhatsApp, com tants altres semblants al llarg del dia. El missatge li va pujar als ulls, i quedà a la retina com un tatuatge, al cap com un crit negre fent eco etern en una cova i a l'ànima com un malson esculpit.
Als altaveus va sonar: Pròxima estació, Vall d'Hebron.No era la seva, però sense saber per què baixà com una somnàmbula i agafà les escales mecàniques per sortir a prendre l'aire. Al seu costat, una cinta mètrica de paraules inversemblants, lliscant sota els passamans de les escales, li anava passant davant dels ulls, uns ulls tatuats des de fa temps amb tantes paraules feridores.
Pren-te un minut de dubte...
... i l'eco del crit negre va semblar una mica més apaivagat.
... Pren-te un minut de desig...
... I semblà com si els contorns de les lletres punyents esdevinguessin menys rotunds.
... Pren-te un minut d'incertesa...
I sí, el tatuatge als ulls, perdia definició en barrejar-se amb el reflex d'un... Pren-te un minut d'utopia...
Acabades les escales de pujada, palplantada allà, confosa, embolicada en un lleuger vel d'esperança, li calia més cinta mètrica de paraules encabides en centímetres grocs i minuts balsàmics per guarir el dolor i aplicar sutura a les ferides.
Va agafar les escales de baixada.
... Pren-te un minut de determinació ...
i les paraules, que li pujaven als ulls des de la cinta mètrica, precipitaven com aigua sobre un terròs de sucre per fondre el dolor esculpit, ara ja en matèria fonedissa.
Va ser una hora llarga pujant i baixant escales, abduïda per la cinta mètrica, pel poder transformador de les seves paraules.
...Pren-te un minut de calma... i en acabar de pujar de nou es va prendre un minut, només un minut, de condol per la persona que ja no era, va esborrar els missatges, va bloquejar el xat enverinat de qui tant deia que l'estimava i va decidir fermament prendre's tots els minuts que calguessin per començar amb alegria una nova pàgina de la seva vida.