La llibreta de l'Àlex
La llibreta de l’Àlex
Aquesta història em va passar fa uns dies, quan tornava a casa:
- Segui senyora, vaig dir, cedint-li el meu seient.
- Gràcies, ets molt amable. Les meves cames ja fluixegen i estan cansades.
- Doncs segui i descansi. Que tingui un bon dia.
- Igualment -va contestar esbufegant.
Em dirigí al següent vagó, vaig seure. Em quedaven encara vint parades des de Maragall fins a Cornellà, la darrera.
Donant una ullada general pel vagó, vaig veure una llibreta petita sota un seient i la vaig agafar. Em va cridar l'atenció perquè hi havia una fotografia enganxada a la portada i a sota posava Àlex. La vaig obrir per entretenir-me. A cada pàgina hi havia un nom, un telèfon i una fotografia. El primer full deia "Alba" amb la foto i el telèfon; el segon full, "Bernat", també identificat; el tercer, "Carles"; el quart, "Dora"; el següent, "Ernest", etc. Així fins a la Y, "Yoli". Només faltava la Z per acabar l'abecedari.
Els rostres de les persones eren de diferent edat, però la foto de la portada era d'un noi molt jove, d'uns quinze anys, l‘Àlex.
Que estrany! Una persona identificada en cada full començant per la A i acabant per la Y. I només una persona per lletra.
La dona a qui havia deixat el seient es va aixecar i va baixar dues parades abans que la meva. Em vaig fixar que la seva cara era a la llibreta, la penúltima, la Xesca. No vaig ser a temps de preguntar-li res. Llàstima.
Vaig baixar a Cornellà, la meva parada, amb la llibreta a la mà. Un noi es va apropar a mi amb els ulls molt oberts, un somriure esperançat i em va fer una abraçada. Era el noi de la foto de la portada, l’Àlex.
- Hola -li vaig dir- Agraeixo l’abraçada. Em sembla que aquesta llibreta és teva, no és així? M'ha semblat molt curiosa.
- Sí, és meva. Gràcies per recollir-la. L'havia perdut just quan ja em faltava poc per completar-la. Es tracta d'un treball de l'institut. Havia de buscar una persona que baixés a cada una de les parades, començant per la segona, després de la Vall d'Hebron. A la primera no baixa ningú, és clar. El nom de la persona de la primera parada havia de començar per “A” i vaig trobar l'Alba, a la següent parada per la “B”, en Bernat, un home simpatiquíssim, i així fins al final, completant l'abecedari que coincideix amb el nombre d’estacions de la L-5, tret de la primera, com he dit. Just aquesta tarda em deu haver caigut de la motxilla, ara anava a preguntar a objectes perduts i t'he vist sortir del metro amb la llibreta a la mà. Quina alegria m'has donat! Només em fa falta completar el darrer nom i ara ja ho podré fer. He de buscar la persona.
- I amb quina finalitat fas aquesta llista? -vaig preguntar-li.
- Doncs, en aquest temps que vivim ple de desconfiança i distanciament entre persones, el meu treball pretén demostrar que encara hi ha bona gent capaç d’ajudar un estudiant amb problemes, com jo. El telèfon i la fotografia són per identificar la persona i acreditar que no hi ha trampa a l’hora de verificar les dades. L’institut ho pot comprovar.
- Caram, que interessant! Suposo que ha estat difícil tot això.
- Sí, ha estat un gran repte perquè jo soc molt tímid. A veure si la puc acabar.
- Molt bé, me n’alegro molt, Àlex.
- Per cert, com et dius?
- T t’ho anava a dir, encara que no m’ho haguessis preguntat. Em dic Zaïra.
- Ostres! No m´ho puc creure! De veritat? Llavors ja he completat la llibreta!
Em va tornar a abraçar emocionadíssim i em va fer una altra pregunta:
- Et puc fer una foto?
ABRIL