Un passatger
El despertador, com cada matí feiner, sonava puntual a l'hora programada i jo em despertava amb les majors reticències imaginables. Quan era primavera, els primers rajos de sol, mandrosos, es filtraven per la cortina blanca que tapava el gran finestral de la meva habitació i m'hi adelitava. Com sempre, em vestia, menjava quelcom i em rentava les dents. No era, ni soc d'aquells que s'entretenen massa i sovint declino a dutxar-me als matins per tal de no dilatar el temps invertit a preparar-me per partir.
Havent-ho fet, em disposava a anar al metro. Probablement, un dels millors punts del dia, ja que d'alguna manera representava un divorci entre les obligacions feineres estrictes. El que més m'agradava, però, era veure cares que em duien reminiscències perquè d'alguna manera, sabia que aquella gent que veia formava part d'una història que dotava de sentit al trajecte. En fi, veure persones conegudes ran de la repetició temporal em generava una sensació d'assossec que anhelava sobretot en les hores llòbregues i feréstegues dels matins d'hivern.
Recordo la senyora amb els cabells castanys foscos i llisos i ulls blaus penetrants com el més pur sentiment captivador, llegint sota un fil de llum límpida presidit per una bombeta situada al llindar entre vagons. Sempre em preguntava quina novel·la llegia i en què estava immersa, puix que resseguia l'elenc de paraules amb una mirada que denotava magne interès. Així mateix, penso en el senyor gran amb boina i el rostre notablement arrugat com el camí que obre un riu i llurs afluents. Rumiava sobre la caixa de vivències que devia portar aquell home a causa de la seva edat i quin era el fonament pel qual agafava el tren subterrani en aquelles primerenques hores de la jornada. O també aquell nen, acompanyat del seu pare al qual li prenia amb força la mà i que amb la seva mirada plena de curiositat i innocència llegia tot resseguint el fil de parades de la línia, que lentament s'anaven il·luminant amb punts rogencs. Amb tot i malgrat la pronúncia vacil·lant de l'edat, el seu rostre adoptava un posat llustrós quan descobria el nou món de les lletres.
Era ben paradoxal, tot plegat, era com si conegués la gent arran de l'intercanvi rutinari, però, tanmateix, no en sabia res.
Anuncien la meva parada i quan abandono el comboi sento un cert pinçament que fa que el meu ritme cardíac assoleixi el paroxisme en aquell matí. Un sentiment de melangia circula per les meves venes i m'he de contenir per tal d'evitar que un petit rierol de llàgrimes recorri el relleu de la meva fesomia afligida. Avui és el darrer dia que treballo a Barcelona i penso, avançant a marxa lenta: Què serà d'aquesta gent, es preguntaran per què no hi soc? Però tant es val. És absurd. Tot són cavil·lacions meves. Jo per a ells tan sols soc un passatger més. Un transeünt. Un anònim que casualment agafava el tren a la mateixa franja horària que ells. I em disposo a abandonar les instal·lacions del metro.