Vertigen
Estic tan nerviós que m'he passat la parada... em costa fins i tot respirar... crec que millor serà que surti ja del metro i torni cap a Universitat a peu... el cap em dona voltes i no sé si he fet bé de venir fins aquí.
Tot va començar fa exactament una setmana. Estava sol a casa, la Rosa havia sortit a sopar amb unes amigues, i va sonar el telèfon.
-Digui? -Silenci-. Digui??
I finalment una veu estranya, distorsionada probablement amb un mocador, va contestar:
- Em venjaré del que va passar fa vint-i-cinc anys.
Després, aquest migdia, la carta a la bústia amb lletres de diari retallades: "Avui, a les nou del vespre, hi haurà un paquet per a tu sota de la parada del 59 de plaça Universitat. Sobretot: has d'anar-hi sol i seguir les instruccions que hi trobaràs dins."
M'he quedat blanc: He trucat a la Rosa a la feina, però no m'agafa el telèfon, avui surt tard, a les vuit, i no sabia què fer... Segurament em dirà que soc un paranoic, com sempre, però ara sí que crec que ha sigut mala idea venir fins aquí, oi?, mala idea…
Hi ha tanta gent a plaça Universitat, pensaran que estic boig si vaig a mirar si hi ha res sota el banc de la parada. Bé, hi vaig.
Ostres, un sobre marró: "T'espero al restaurant xinès del carrer Diputació núm. 167".
Per més que hi penso, no sé què va poder passar fa vint-i-cinc anys... soc una persona tranquil·la, jo... sortir amb els amics de tant en tant, la feina, algun viatge amb la Rosa, no hi caic...
Estic a la porta del restaurant, no sé si entrar o no, el cor em va a mil i tinc por que m'agafi un atac de cor.
Obro la porta. El restaurant és pràcticament buit. Una família de turistes amb dos nens sopen fideus i al fons hi ha una dona de cabells grisos vestida de vermell asseguda a una taula, d'esquenes. M'hi apropo.
-Rosa?? Però què? Què hi fas tu aquí? Què és això de la venjança?
- Ai Enric, quina cara, estàs ben pàl·lid i ben suat... ha, ha, ha... que no saps quin dia és avui?
- Com que quin dia és avui?
- Avui fa vint-i-cinc anys que celebrem que em vas demanar que ens casséssim... ja no recordes tot el que va passar?
- Ostres, Rosa, sí que me'n recordo, sí queme'n recordo, però aquest muntatge, la trucada, eres tu, la carta?? Rosa, t'has passat, estic histèric... i que consti que jo fa vint-i-cinc anys no sabia que tenies tant i tant vertigen... simplement, em va semblar creatiu posar-te un mocador als ulls i donar-te l'anell a dalt de tot del telefèric... als meus amics els va semblar una bona idea... "Molt original, Enric", em deien… Cert que de l'ensurt et vas desmaiar i tot... però vinga, dona, va ser graciós i ja han passat vint-i-cinc anys... avui... avui t'has passat.
- Sabent com ets de paranoic, em feia gràcia veure quina cara posaries. Ha estat genial. Què, demanem un cava?