Endavant
El despatx tenia les parets folrades d’un paper de seda verd, el qual ja havia perdut part del seu color original i deixava entreveure una lleu sanefa, fins i tot en algunes zones es començava a desfilar.
Semblava que tots els objectes d’aquella estança s’haguessin quedat congelats en el temps: els quadres de les parets, els llibres, les llums, la pipa a sobre de l’escriptori, que encara conservava aquella olor tan especial del tabac.
Però el seu objecte més apreciat era la butaca de pell col·locada al costat de la finestra on havia passat infinites hores capbussat en els seus llibres.
Quan llegia, gaudia tant de la lectura com de la vista a través de la finestra, el cel canviant de la tarda al vespre, passant per tota la gamma de colors blaus fins que, de cop i volta, la llum ataronjada dels fanals il·luminava els carrers de la ciutat de Barcelona.
Tant li agradava la seva butaca que un cop jubilat, anava cada dia a fer la migdiada, fins que un dia no es va despertar, i d’aquesta manera tan dolça va partir cap un món desconegut.
Avui en feia un any, així que després de la visita al cementiri, la Mariona va decidir que avui era el dia que entraria al seu despatx, i que d’aquesta manera se sentiria en part acompanyada per ell.
Un cop a dins, va anar passant la mà per tots els objectes que anava trobant, els quadres, els llibres, el paper de la paret, la butaca i finalment el escriptori.
Instintivament, va seure còmodament a la cadira i va començar a obrir els calaixos, repassant com una nena petita cada detall, els bolígrafs, els papers, fins que va trobar un llibre, que segurament seria l’últim que ell s’estava llegint.
En un moment màgic, del llibre en va caure un paper doblegat, i en obrir-lo, va veure que eren dues entrades per a un concert de música a L'Auditori, la data, uns dies després del lamentable esdeveniment. La Mariona es va quedar en blanc, després va reaccionar i finalment va entendre que les entrades eren una petita sorpresa que ell li havia preparat.
I així van anar passant les hores, els dies, els mesos i els anys, fins que un dia, quan anava al mercat, va veure un paper de publicitat enganxat a la paret amb els concerts de L'Auditori, i no sap perquè es va quedar clavada a terra. Quina casualitat! El mateix concert de violoncel!
No se sap d’on va sortir la idea, ni la energia, ni la motivació, però va decidir d’anar al concert i d’alguna manera seria com si tornessin a estar junts.
El dia del concert, en pujar a l’autobús, va buscar un bon seient al costat de la finestra, ja que no es volia perdre cap detall de la ciutat. Per sort, estava bastant buit a aquella hora i va seure còmodament.
Quan l'autobús es va posar en marxa, els seus ulls van recórrer els edificis, antics i nous, els arbres, i la llum que reflectia en ells.
Quan el concert va començar, el so de la música va ser indescriptible, el seu cor estava ple de joia, de tant en tant mirava el seient del costat, imaginant-se que ell estava assegut al seu costat amb el seu somriure agafant-li la mà.
En arribar a casa, va anar directament al despatx, es va seure a la cadira del escriptori i tot agafant un marc amb una fotografia en què estaven tots dos, va dir en veu alta:
-Gràcies.
I li va fer un petó a la foto.
Després s’assegué a la butaca, tot mirant per la finestra mentre veia el cel canviant de la tarda al vespre, passant per tota la gamma de colors blaus, fins que, de cop i volta, la llum ataronjada dels fanals il·luminava els carrers de la ciutat de Barcelona.