Sabates
Visc a la falda de Collserola, estudio veient el Port Olímpic i treballo a la tarda a l'Hospitalet. Com segurament heu esbrinat, el meu mètode de transport és el metro, el bus en comptades ocasions. I als vagons del metro és on desenvolupo la meva afició. Soc inventora de vides. Quan arribo a l’estació ja començo a mirar les sabates de la gent. I per com les porten o quines són m’imagino com deu ser la seva vida o com va ser.
Avui he vist un home ben arreglat, pantalons de pinça, americana i corbata, però les seves sabates deien que aquest aquest vestit era momentani. Les seves sabates marrons amb la puntera gastada, que ni tant sols les havia enllustrat i aquells cordons, aahh! Rodons i fluixos! Segur que anava a una entrevista de feina i no volia causar mala impressió. I és clar, per fer bona cara les sabates no han de anar justes, ni fer mal. Al seu costat hi havia una dona que les seves sabates inspiraven un aire melancòlic, eren de vellut, encara que som a les acaballes del Maig, i els aires condiconats ja funcionen a tota bufa. Crec que a la seva joventut va ser ballarina de ballet perquè ara ja no volia portar els dits esclafats com quan feia puntes. Segur que va omplir el Liceu vàries vegades i li portaven rams de flors. Durant el viatge a la feina ha pujat una mare amb els seus fills, que segur eren trapelles perquè ella portava unes vambes ben lligades per poder sortir corrent en qualsevol moment. Encara que segur que en aquella bossa tan immensa porta unes sabates de agulla per canviar-se-les quan arribi a la oficina, i així anar tota ben complementada amb la faldilla i la camisa que porta.
Les iaies són d'una altra pasta. Aquelles dones que van passar la guerra i que ara procuren gaudir de la minsa jubilació que tenen. Sempre són les mateixes sabatilles, unes de color negre, tot sigui per anar sempre ben presumides i conjuntades. Amb un tancament de velcro que les fa la vida mes fàcil. Encara que tot i així sempre hi ha un dia, els dijous , que canvien les sabatotes de tela gruixuda per unes sabates més agosarades, tot arribant a portar-les fins i tot de color daurat! Aquell dia toca ball, sempre són los mateixes però mai brutes. Coincideixo al trajecte per anar a la feina entre Urquinaona i Urgell, quan faig el canvi de la groga a la vermella. M’imagino una cua de dones valentes i amb ganes de gaudir del temps de festa que la guerra els va treure.
Quant porto una estona mirant els peus de la gent, em miro els meus i penso què faré amb la meva vida, on estic i què seré. I somio que a poc a poc i amb les passes ben fermes arribaré a l'infinit i tornaré.