La noia de l'abric vermell
Sento el pip-pip-pip de les portes tancant-se. Aixeco els ulls i m'adono que no hi és. Miro a dreta i a esquerra. No res, ha baixat. M'aixeco de cop i corro cap a les portes, que ja s’estan tancant.
Surto tan just que les portes pessiguen lleument la màniga de la jaqueta del braç esquerre just quan estic sortint del vagó. A l'andana hi ha molta gent, però entre la multitud veig un tros d’abric vermell. És ella!
Corro però la gentada no em deixa avançar. La torno a perdre.
Arribo a les escales mecàniques i la gent s'acumula per pujar-hi. Em paro una mica apartat i les reviso de baix a dalt. Ni rastre d'un abric vermell.
Ostres, el dec haver perdut?
No em rendeixo.
Pujo els graons de dos en dos, tan ràpid com em deixen les persones que intenten baixar.
Un cop a dalt, miro a dreta i a esquerra. He arribat al passadís interminable del metro de Diagonal... Buff! Però sí, em sembla veure una noia amb el seu pentinat al fons a l'esquerra, a la cinta mecànica…
Sí? És ella? Sí?
No ho sé, però m'arrisco a intentar-ho.
Corro. Corro com si em perseguís en Freddy Krueger i m’apropo cada cop més. Ella està baixant de la cinta i comença a desviar-se cap a les escales mecàniques.
Va, un esprint més i l’atrapes!
3, 2, 1,...
Nooo!! Un grapat de persones se'm creua per davant. Acaba d'arribar el metro de la L5 i tota la gent s'amuntega dirigint-se al seu nou destí.
Miro i no la veig, deu haver sortit o deu haver baixat per les escales cap a Cornellà?
Faig una ullada a veure si, cap al fons, em sembla veure-la però no, crec que no… No em puc entretenir. Si ha arribat el metro en direcció Vall d’Hebron, pot ser que l'altre també estigui a punt d'arribar… O pitjor, que ja hagi arribat!
Com en un Tetris, giro a la dreta, a l'esquerra, amago panxa, faig un saltiró i arribo a les escales per baixar.
Creuo els dits dins del meu cap, a veure si el metro encara no ha passat... i estic de sort, l’andana encara està plena.
“D’acord, ja ho tens”, em dic... “Ha d’estar aquí. Centra’t i busca el seu abric”.
Camino, a poc a poc, mirant de reüll la pantalla de fons que avisa que queden 43 segons perquè arribi el proper metro.
He deixat de fixar-me en cares per buscar abrics vermells. Sense pausa, avanço fins la meitat de l’andana, més o menys, i somric.
L’he trobat.
M'adono que l’agafo per l'espatlla i la deixo anar de cop i volta, no voldria espantar-la.
Es gira i em mira desconcertada. Fa aquella cara de "no sé qui ets" però tot i així em somriu.
Jo, abans que digui res, li ensenyo la seva bossa.
- Perdona però t’has deixat la bossa al seient del metro.
- Ostres!!! Quin cap que tinc, moltes gràcies!!!! Et puc convidar a un cafè per agrair-t’ho?? Em dic Susana.