El Viatge
Com si el so estrident de la sirena hagués estat el tret de sortida, la porta de la fàbrica van començar a vomitar un munt d’obrers que semblaven escapar-se en totes direccions, entremig d’aquesta gentada hi havia la Montse.
Estava cansada, s’havia llevat a les 6 del matí i, en arribar a casa, li esperava un munt de feina. Vivia amb el seu marit i el seu fill a casa dels sogres. I com que no els podien pagar un lloguer, els havia de rentar la roba i fer la feina de casa. La tenien com si fos la minyona.
El tramvia estava arribant a la parada i va haver de córrer perquè no se li escapés. Quan va pujar-hi, va veure que hi havia un seient lliure. Se li va escapar un sospir. Per fi un moment de treva, va pensar.
El recorregut des del Poble Nou, on estava situada la fàbrica, fins al Paral·lel, on vivia, durava mitja hora. Era l’única estona en què la Montse es considerava lliure i podia dedicar-se a pensar en les seves coses. Moltes vegades, fins i tot, somiava. Avui no es podia treure del cap les converses que havien tingut, a l’hora de l’esmorzar, les seves companyes de feina. Com al dia següent es feia el sorteig de Nadal, totes parlaven del que farien si els toqués la loteria. La Montse sentia enveja de l’alegria amb la qual explicaven els projectes que portarien a terme amb els diners que els tocarien. Ella, com que no n’havia comprat, ni tan sols hi podia somiar.
Va baixar del 52 a la plaça del Molino. Vivia al cap d’amunt del carrer Salvà i, malgrat la pujada que feia i que estava molt cansada, el fred la feia caminar de pressa. En arribar al carrer Blasco de Garay, el seus ulls van anar directament cap la botiga on es venia la loteria. Era conscient que anava molt justa de diners. Que cinc pessetes el dècim era una despesa que no es podia permetre. Però les il·lusions i esperances de les seves companyes de treball li bullen en el cap. Per quina raó ella no podia ser també feliç?
Per primera vegada en la seva vida la Montse es va rebel·lar i, malgrat la por que li feia que el seu marit se n'assabentés, va decidir entrar a l’establiment i comprar un dècim de loteria.
En sortir al carrer seguia fent fred. Seguia estant cansada. Però en la seva cara es reflectia una expressió d’orgull. Per primera vegada la Montse havia fet el que volia i no el que el seu marit, o la família del seu marit, volien que fes.