Paisatges humans
Et veig sense voler veure’t, com quan mires de reüll aquella parella d’adolescents que es fa petons sense complexos, sense mitges tintes, apassionats, i et preguntes en quin moment vas passar de ser el jove que besa al vell rondinaire que els mira amb una mescla d’enyorament i desaprovació. M’agrada viatjar en metro. Sí, m’agrada, malgrat que els col·legues del meu col·lectiu, aquell a qui la societat amable ara anomena “sènior”, em segueixi insistint en les bondats del bus. “Però si allà a dins no veus paisatge!”, sentencia la majoria. Jo els responc amb un arronsament d’espatlles. “Doncs què voleu que us digui... a mi m’agrada més el metro”, sentencio. Aleshores en Pep mou la seva fitxa de dominó i, amb un moviment encertat, guanya la partida. I així acostumem a concloure el tema; no s’obre més polèmica perquè no hi dono peu.
No, no els puc dir la veritat, perquè no l’entendrien. Perquè sí, veig paisatge dins dels límits del meu vagó. Són paisatges humans. Veig el vermell que pinta les ungles d’aquella jove asseguda davant meu, absorta en el seu món digital. Al costat, un jove de cabells arrissats es mossega una ungla mentre escriu un whatsapp. Com serien les seves vides si el metro es parés durant una hora (entorn propici), amb els llums d’emergència (toc romàntic) i no hi hagués wifi (factor clau)? Començarien a parlar? S’agradarien? Naixeria la flama de l’amor i 50 anys més tard, en un viatge intergalàctic, explicarien als seus nets que es van conèixer en allò que les generacions prèvies deien “metro”?
No, no soc un tafaner: soc un ésser humà a qui li agrada observar expressions, deduir sentiments, imaginar vides. I t’ho dec a tu.
Encara recordo aquella tardor, quan jo era un oficinista de corbata grisa i una maneta amb xocolata va decidir personalitzar-la amb unes precioses màcules marrons. “Ai, dispensi!”, em digué una veu apurada, mentre cercava sota el carret de nadó una tovalloleta i me l’oferia. “Res, no et preocupis… coses que passen”, vaig contestar. Reobrí el meu llibre, però només veia lletres, i em vaig sorprendre escoltant les vostres converses, alegres i senzilles, com senzilla és la vida d’una nena de 2 anys quan està amb la seva mare de camí a l’escola.
Cada dia repetíem hora i vagó, i cada dia escoltava més fragments de la teva vida. Mai vam arribar a interactuar, més enllà d’un somriure o una ganyota. Però gaudia escoltant-vos, aquell diàleg tan inversemblant i fascinant entre una nena i la seva mare, les carícies d’ella sobre la teva carona, les abraçades. Cinc anys van passar així. Solapadament, com l’espectador d’una pel·lícula, vaig viure les teves primeres frases completes, les vostres anècdotes familiars. Sempre amb un llibre obert, dissimulant, metre el que llegia realment era la història d’una vida. Fins que un dia vau deixar de venir. Un mes més tard, tornàveu a aparèixer. Mateixa hora, mateix vagó, i tanmateix, quelcom s’havia trencat. La teva mare portava un mocador que li tapava el cap. Continuaren les carícies, però les converses es van fer més unidireccionals: tu parlaves, ella somreia. Em trencava l’ànima veure aquella mirada, d’amor infinit i derrota alhora. I us vaig tornar a perdre.
Ara et veig aquí, en el nostre vagó de sempre, sense voler veure’t, rient amb les amigues, un popurri de cossos esvelts i cabells llargs, i em pregunto si recordes tot el que la teva mare et va abraçar, tot el que et va estimar. Tot el que va ser i segueix en tu. Tota una vida condensada en un petit viatge de metro.