Córrer per la meva ciutat i fer 42,195 Kmts.
Feia dies, diria molt temps, que m’aixecava aviat per estar amb tu. El temps havia passat ràpid i ara m'havia proposat fer dues coses com si fossin una fita, perquè el meu record d'anar en metro no era bo, per tant el meu propòsit era doble per superar aquell moment no oblidat. .
Primerament esportiu, fer la Marató 42'195 kilòmetres, i per l'altre tornar a agafar el metro, després d'haver tingut en un moment determinat, ara en feia deu anys, un mal pensament.
Un dia sortia de la feina molt estressat i feia dies que les coses se'm feien cada cop més feixugues i plenes de tristor. Els meus pensaments aquell dia no eren per agafar el metro, ja que amb la meva depressió no em podia amagar sota terra, més aviat hauria d'haver caminat per carrers tranquils que jo em coneixia molt bé del barri de la Ribera o del Born. Segurament hauria estat la bona solució, perquè la soledat d'aquests barris m’havia ajudat altres vegades a intentar trobar respostes als meus problemes.
Estava i em sentia molt sol en aquella estació que coneixia de moltes vegades, però que era molt llunyana i freda en aquells moments.
Notava pel soroll que s’acostava el metro i de cop i volta em va venir el pensament i la pregunta: I si salto a la via? Els meus problemes s’haurien resolt? Però, immediatament en deixava de més grossos pels que estaven amb mi.
Em sentia estranyat d'aquell pensament. Era egoista, haver pensat: "I si em tiro a la via?" Els pares, parella i amics ho haurien entès? I fins i tot el pensament del treball que feia a la feina, i que algú hauria d'agafar la part que m’estava estressant... Tots aquests pensaments en uns instants van fer que deixés de costat el meu propòsit. Intentar resoldre el dubte ràpidament, fredament, va fer que m'hagués de seure una mica espantat i contrariat als bancs de l'estació, i pensar si el primer pensament era sensat i el perquè de voler resoldre els meus problemes sense enfrontar-m'hi.
L'estona que vaig estar pensant en el problema per als que quedaven em va ajudar a treure’m del cap aquell primer pensament i seguir creient que no seria la solució i que no estava tan clar per a mi, si de cop i volta havia pensat en els maldecaps que deixava per als que m’estimaven.
Vaig estar una estona llarga assegut al banc, sense veure si passava algú per davant, deixant passar altres trens i amb els ulls ben oberts, pensant que potser hauria d'explicar a algú el que m'havia passat i que m'ajudés a sortir d`aquella situació.
Aquella situació viscuda va fer que canviés un camí tortuós per un esforç que m'ajudaria a ser millor persona.
Viure amb els pares i veure la parella només els cap de setmana no era bo ni per a mi ni per a ells, i va ser una situació que vaig voler resoldre ràpidament. Per als pares em vaig imaginar que seria un descans, no haver d'estar de convidat a casa seva, i ella, que per cert es diu Laura, ho estava desitjant. Qui havia provocat aquesta situació de dualitat, vivint en dos espais i amb persones diferents, era jo, i sempre em deia que no era el més adequat per a mi.
Creia que estar amb una persona que t’estimes però que et troba decebut, cansat i amb poques ganes de sortir, feia que fos molt feixuc anar a viure en parella i estava molt equivocat.
Ara el temps és un altre i ha canviat molt la situació, per millorar, si bé el record hi és, perquè em va costar superar el moment. Per això tornar a baixar al metro i superar un moment que no hauria volgut tenir, amb una nova fita, ha fet que m'ho prengués com una nova il·lusió de superació.